Potser no has tingut sort, potser no era el moment ideal, potser era massa precipitat, potser necessitaves pensar-t'ho més, potser, potser i potser. Collonades. Excuses. Excuses que pretenen fer un pols amb el temps i és aquest últim el que acaba guanyant, com qüasi sempre, amb una superioritat aplastant, deixan-te nu i desprotegit davant una situació que ni tan sols tenies plantejada. Una mirada va ser suficient. Una mirada i prou. Res més. Com pot ser que en dos segons puguis dessitjar tant i alhora abandonar sense haver-te ni preparat per la teva petita "batalla"? Com pot ser que aquell "m'agrades" que desde la primera mil·lèsima de segon vas tenir clar, mai va ser pronunciat? Ara em pregunto que cony m'estaria passant pel cap.
Any i mig és molt. Per a mi ha sigut massa curt. Hi ha hagut moments, mirades, petons, abraçades, cafès. Tots amb l'ànima encongida, amagada, vergonyosa, intentant aguantar com podia tot aquell sac de sentiments que cada cop es feia més i més gran, que cada cop ocupava més i més espai a la meva vida. Aquest sac mai s'ha obert. I així ha acabat. Com molts cops a la vida, pujes a l'àtic dels records i la col·loques allí, en un racó, intentat que passi desapercebuda, entre maletes i maletes de desilusió que et vas emportar amb la teva última entrebancada sentimental. Ara només et pots conformar amb un "ser amics". Però, ei! Ja que som amics anem a gaudir, anem a viure la vida i a intentar dia a dia, ser més feliços!
Ja se sap, el temps passa i la gent es fa gran. En tots els sentits. No sempre es viu al país d'en Peter Pan, mai desitjes marxar-hi, però és llei de vida.
I ja per acabar, si pogués parlar amb aquell xic, amb aquell noi que tant t'estimes, li diria que és un afortunant, que té al seu costat a un àngel; li diria que et cuidi, que et respecti, que t'estimi; li diria que et faci feliç, molt, molt feliç. Sabent això, em quedo tranquil, jo també serè feliç, i m'ajudarà a tirar endevant i a trobar, d'una vegada per totes, el meu camí a la vida.
maquíssim!
ResponElimina