Remember: Mi primera combustión

Si no recordo malament, ja fa prop d'un any que vam engegar aquest projecte amb il·lusió i amb moltes ganes de poder fer alguna cosa maca. Laia i jo posàvem en pràctica, setmanes d'especulació a que podríem fer pels nostres treballs de recerca i d'audiovisual respectivament. La veritat és que el resultat va ser fabulós, i que a dia d'avui encara estic molt i molt orgullós d'haver-ho tirat endevant, i d'haver comptat amb la participació d'aquestes grans persones. Aquesta entrada es a modo de recordatori, i se la dedico a ells, els veritables protagonistes d'aquesta fantàstica i emocionant història.

Projecte Audiovisual: Mi primera combustión.

Aquest és un projecte de video realitzat per Laia Colom i Joan Sánchez, que pretèn ésser un videoclip per a la cançó Mi primera combustión del grup català Love of Lesbian. Amb mitjans una mica precaris, però amb molta, molta il·lusió s'ha pogut tirar endevant. Amb tots vosaltres, Mi primera combustión.

Seis años después reapareces y hablando sola

resumes tu noria de vida en un solo café.

Y curado al fin, me permito el lujo de observar

tu pelo raro y creo que ahora fumas demasiado.

Y hablas como si te hubiera preguntado

de quién te vengabas todo el tiempo que yo estuve a tu lado.

Y aun no sé a qué diablos viene ahora tu llamada,

tiembla tu cuchara y eso nunca queda bien.

Di, di la verdad, llevas tiempo sin romper muñecos.

Pasados unos meses alguien me ajustó de nuevo

y queda un poco lejos cuando me incendiaste

y ya soplaron las cenizas, volaron las cenizas.

En aquest videoclip s'ha intentat captar tota l'essència de la lletra que desprèn aquesta cançó. Potser per ser una mica complexa dita lletra, s'ha hagut de recòrrer una mica a la literalitat en algunes escenes. Hem intentat realitzar una tasca senzilla però que a l'hora arribés a l'espectador d'una manera que es pugui entendre i compendre perfectament. Això és només un inici. Un projecte que ens ha servit tant a mi, com a Laia, per iniciar-nos una mica en aquest món. És només un primer vídeo, però de ben segur que no serà l'últim. Aquesta ha estat una gran experiència per tal de poder realitzar, en un futur no molt llunyà, altres manifestacions de caire audiovisual com aquest. 

Vull donar les gràcies al petit, però fantàstic equip de rodatge. A la Sara i a l'Àlex, que tot i no ser actors, i no tanir gaire idea (exepte l'Àlex) han fet una feina fantàstica. Gràcies nois, sou els millors. A tot el personal del Café Central de Viladecans, sense ells no tindriem ni la meitat del videoclip, tot i que es podria haver fet en un altre lloc, aquell era perfecte, gràcies a tots. I ja per acabar, a la meva genial companya de "batallas", Laia. Ha estat un plaer realitzar aquet videoclip amb tu, i no dubtis que en seguirem fent molts més. Ets genial. I a tots aquells que sabíeu de l'existència d'aquest projecte o que tard o d'hora l'acabareu veient, moltíssimes gràcies a tots!

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 80. Dimecres, 30 de maig del 2007.

Estats d'ànim

En aquest treball pictòric, he volgut desenvolupar en la idea i la tècnica del pintor anglès Michael Porter, el qual inclou la natura als seus cuadres i teles, creant espais i dimensions amb la pintura i la natura. Natura que podem trobar en forma de fulles, tijes, branques, o d'altres elements que trobaríem fàcilment en un parc o en un bosc. Per a mi ha estat important aquest mètode de treball, perquè m'ha ajudat a contemplar i a estar pendent de la tela, es a dir, et fas a la idea que no és només pintura i prou. És tot un seguit d'elements que creen espais i relleus, que s'uneixen a la pintura, constituïnt un"tot" i creant imatges visualment molt potents i harmòniques.

Estats d'ànim

Així és com es titula aquesta sèrie, la qual m'està servint de preparació per a la realització d'un projecte pictòric que encara estic realitzant. Aquestes són obres d'un format petit, d'aproximadament 46x38 cm., on es fusionen dos tècniques: el dripping, oaction painting i la ja esmentada utilització de la natura com a element important i imprescindible de l'obra.

En aquest treball cada tela representa un estat d'ànim diferent, i es veu reflectit en la manera de treballar l'obra, així doncs l'energia ens presenta colors vius verds que ajuden a donar una imatge positiva i animada, l'alegría la trobem representada en colors vius i molt de moviment en la tela, la tristor en canvi amb negres i grisos, colors bruts i una tela bastant estàtica i sense gaire dinamisme i per acabar trobem el dubte, que podríem dir que és una mica la barreja de les dues, colors apagats i una mica bruts, com son aquets ocres i negres i una petita i lleu insinuació de moviment representada en aquesta obra.

Energia. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2011.



Alegria. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2010.

Tristor. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2010.

Dubte. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2010.

La meva galería Flickr

La galería de Joan Sanchez Escamilla en Flickr.

Aquí us presento la meva galeria de flickr, amb un recull fotogràfic propi, dividit en quatre àlbums: Viladecans, on intento reflexar i transmetre una visió diferent del meu poble; Indrets, on hi figuren les fotografies d'alguns dels llocs on he estat i que més m'han marcat; Trascendent, que és un recull de totes aquelles persones que han sigut, i són molt importants a la meva vida; i Un dia en el mundo, on trobem tot un seguit de fotografíes que reflexen l'esperit d'un món viu, d'un món en moviment i on es representa la cotidianitat i el dia a dia en les nostres vides. La intenció és que a cada álbum hi hagi alguna cosa que el faci especial, i que expliqui una història, una història que pugui interconnectar les imatges entre sí, per acabar formant un tot, un tot que representarà al final la nostra vida, i tot allò que ens sembla important. 

Podreu seguir el meu treball al flickr a través del link: 

http://www.flickr.com/photos/joansanchezescamilla/

Autorretrat: Mondrian and me

Aquest és un petit treball que vaig realitzar l'any 2010 per a l'assignatura de dibuix a la facultat de Belles Arts, i que fins ara encara no havia mostrat en cap actualització al blog. El treball i la base per a la seva realització recau en la simplificació, descontextualització i desmaterialització de tot tipus de forma, i que té en Mondrian un exponent i referent clar. El pilar troncal basa per fer un autorretrat de mi mateix, fusionant-me amb aquesta desmaterialització de la pintura plana envers una representació gràfica del rostre. El treball consta d'una sèrie de cinc imatges, i la principal és aquesta. Fa 25 x 10 cm i la tècnica emprada ha estat el colage informàtic.



Aquesta fusió es dona a través de la superposició de dues imatges, la original, que és un retrat del meu rostre en blanc i negre, formant qüasi una imatge icònica, i la d'una de les famoses teles de Mondrian, "Tableau II" de 1925. Amb aquestes dues imatges superposades, s'ha aconseguit una sensació i un sentiment d'unió i de connexió entre les dues imatges, i així doncs poder construir el discurs d'haver interioritzat a Mondrian. Desprès d'estudiar el seu métode de treball i tota la seva tasca com a pintor, arribar a un punt de poder dir que Mondrian és en mi, i jo sóc en Mondrian. Malauradament aquest fet no va influir gaire en el meu propi estil, i aviat acabaria agafant l'itinerari i l'opció de l'action painting americà, del qual ja he parlat aquí més d'un cop.

Aquest treball va estar presentat a mode d'instal·lació, de la que malauradament no hi han imatges, i aquí només es mostra el resultat que es va ensenyar a la classe, i va ser evaluat posteriorment com a obra física. La presentació consistia en una serie de projeccions sobre una paret blanca, i les imatges interconnectades per diferents ordinadors i diferents focurs, representat i donant a entendre la idea de la sèrie, on cadascuna de les imatges anaven evolucionant i s'anaven fixant en una part concreta del l'obra, fins a obtenir un resusltat reticular on l'obra de Mondrian, i el meu autorretrat es troben totalment descontextualitzats. 

La petita i entranyable Aina: Una mica de calma. Tornar a casa.

El sopar semblava un funeral, tots estàvem molt callats, menjant aquell trist plat de sopa que teníem a taula. La primera que va acabar va ser l’Aina, que va deixar el plat a l’aigüera, i va anar-se’n a la seva habitació mentre s’anava menjant una poma. La seva cara, el seu estat d'ànim reflexaven moltíssima tristesa, por, desconcert, inseguretat. Jo em sentia impotent davant la situació, em sentia trist per ella, amb ràbia, de no poder fer gran cosa per ajudar-la. Sense fer massa soroll, i no pertorbar l’ambient inòspit del sopar, jo també em vaig dirigir cap a la cuina, que juntament amb la Mar vam fregar els plats. En acabat no sabíem què fer, si anar a parlar amb l’Aina, o deixar-la que es desfogués, era una situació complicada. Fent cas al consell de l’àvia, la vam deixar estar, a veure si així es calmava una mica. La nit no va ser especialment tranquil·la, ni molt menys, perquè tots d’una manera o una altra estàvem amb l’ai al cor, preocupats per la difícil situació de l’Aina, i no volíem que fes qualsevol bestiesa.

Al dia següent va ser més calmat que l’anterior, vàrem seguir visitant llocs per als voltants del poble. Aquest cop era Hernani, on vam passar el matí, i on vam reservar taula per sopar a una sidreria del poble. Vam dinar a Pasai, i en acabat vam anar a un altre poblet de la zona, Oiartzun, i tal i com estava marcat, després de visitar el poble, vam anar a sopar. El dia va passar sense cap incident. Anaven passant els dies, i semblava que la cosa s’anés calmant, i ja veiem  l’Aina com persona més distesa, més alegre, més feliç després de tot. I així es van succeir els dies fins que vam haver d’abandonar Euskadi. Jo pensava en la cara que se li posaria a l’Aina a l’anar-nos-en d’allà.

El viatge de tornada va ser diferent al d’anada, ja que vam comprar uns bitllets d’avió per anar a Barcelona des de l’aeroport d’Irun. L’àvia ens va acompanyar fins allà, per descomptat també va venir l’Aina a acomiadar-se de nosaltres. Un cop a l’aeroport vàrem haver d’esperar més d'una hora abans d’embarcar a l’avió. Aquells minuts passàven lents i es feien eterns.

Ja era l’hora de marxar. Ens vam acomiadar d’elles. Aina, com si fos el primer dia també ens va acomiadar amb un gran somriure, que semblava que tots aquells problemes que tenia ella no haguessin existit mai, però ella no podia ocultar tot el patiment que portava a sobre, segurament durant uns quant dies se’n deuria desfer d’ells per poder mostrar una altra cara als altres, de la qual realment tenia a la realitat. Ja plorant, em va abraçar fort, com si no  ens anéssim a veure mai més. Jo no sabía del cert quant tornaria a veure-la, però sempre em van quedar les ganes de quedar-me allà per sempre, i per poder estar més amb la gent que m’estimo, per poder estar amb l’Aina. Adéu, em va dir. Ens veurem aviat. Gairebé sense adonar-nos-en ja estàvem de camí a Barcelona, volant pel cel d’Euskadi.

La petita i entranyable Aina: Males notícies

[Vegeu:http://joansanchezescamilla.blogspot.com/2011/06/la-petita-i-entranyable-aina-tornar.html]

A l’endemà no vàrem perdre el temps, no, es va aprofitar al màxim, després de la passejada del dia anterior amb l’àvia Enara per Pasai, avui tocava Lezo, el poblet del costat, i en el que segons tenia entès s’hi menja molt bé, cosa que va ser totalment certa. La tarda ens va donar més de si, i vam anar a l’altre poble del costat, Errenteria. L’Aina, potser perquè ja tenia vacances estava més somrient, més feliç. Potser perquè en tot un temps deuria mostrar una cara més trista. El poble estava molt bé, molt entretingut en gran part perquè, juntament amb els altres pobles del costat estaven de festes majors, ja sabeu, festes populars, amb les coses típiques de cada poble i de la terra en general. Però just quant ja ens disposavem a marxar d’Errenteria, perquè ja es feia fosc, va succeir un fet “anormal”, inusual.

En un segon tenia a l’Aina amagant-se darrere meu amb les faccions de la cara clarament desdibuixades per la por i el desconcert, acompanyada d’unes paraules amb to de pànic i de nervosisme: “podem donar la volta si us plau?” em va demanar com suplicant-me. Mentrestant mirava a l’altra vorera, tres noies que anaven vestides de militar i d'un cert estil punky, i em vaig fixar que anaven mirant a un cantó i un altre del carrer, com buscant alguna cosa. Van passar de llarg. L’Aina quasi plorant va anar-se’n corrent cap al cotxe tota espantada i dient-nos que ens donéssim pressa per anar a casa. Jo no entenia res de res. L’àvia Enara, com llegint els meus pensaments altre cop, va dir: “Són aquelles tres noies les que maltracten i assetgen l’Aina”.

Aquestes paraules em van sentar pitjor que les que va pronunciar l’àvia ahir. He tingut gairebé davant dels meus nassos a aquelles persones que no deixaven en pau a la meva cosina, i jo de braços plegats com si res. L’àvia em va dir que era millor així, si els hi feia alguna cosa a aquelles noies, i s’assabentaven que jo sóc família d’Aina, anirien buscant de venjança.

– I què podem fer? – vaig preguntar.
– No podem fer res, només esperar, fill, només esperar – em va respondre
– No podem fer res? I esperar a què, si es pot saber?

– A que tot això pugui acabar.

Semblava una conversa absurda i totalment infructuosa. Em vaig sentir tant impotent, sabent que no podia fer res per ajudar, i menys a una de les poques persones que em queden en vida i que encara m'estimo. Realment frustrant.

Magia

Es el agua, es el viento,
es resumen de todo lo que siento,
es la arena, es el sentimiento,
es la tinta que no borra en el silencio,
es el aire de puntillas,
es la calma cogiendo carrerilla,
es el sabor de lo pequeño,
es tocar un sueño.
Es el mapa de un suspiro,
es lo que hay cuando te miro,
es el duende del latido de tu corazón.

Magia es probar a volcar lo que hay en el fondo de ti,
magia es verte sonreír.
Magia es probar a saltar sin mirar,
es caer y volver a empezar.

Es el tiempo, es la hoguera,
es la mano que mece la marea,
es la tierra, es la bandera blanca,
es la gota de una lluvia de esperanza,
es el mundo de puntillas,
es la vida cogiendo carrerilla,
es el sabor de lo pequeño,
es tocar un sueño.
Es el mapa de un suspiro,
es lo que hay cuando te miro,
es el duende del latido de tu corazón.

Magia es probar a volcar lo que hay en el fondo de ti,
magia es verte sonreír.
Magia es probar a saltar sin mirar,
es caer y volver a empezar.

Es el mapa de un suspiro,
es lo que hay cuando te miro,
es el duende del latido de tu corazón y el mío.
Es la meta y el camino,
es la suerte y el destino,
es la fuerza del latido de tu corazón.

Magia es probar a volcar lo que hay en el fondo de ti,
magia es verte sonreír.
Magia es probar a saltar sin mirar,
es caer y volver a empezar.

Petita reflexió sobre la Jornada Mundial de Joventut Madrid 2011

Arrelats i edificats en Crist. Ferms en la fe. Amb aquest lema es va dur a terme la Jornada Mundial de Joventut de Madrid, des del 16 fins al 21 d’agost, milió i mig de joves vam arribar a Madrid des de tots els indrets del món per a aprofundir i treballar encara més la nostra fe i creença envers Crist, envers Déu.

La veritat sigui dita, jo no anava gaire motivat per a aquets temes ni molt menys, però gràcies als ànims dels meus amics que sí que hi anaven em vaig apuntar. I va ser així com uns quants viladecanencs, i sota el suport del nostre Bisbat de Sant Feliu de Llobregat vam emprendre aquesta aventura cap a Madrid, però amb l’objectiu concret no gaire clar.

Tots els bisbats de Catalunya vam estar allotjats a San Lorenzo del Escorial, i d’allí anàvem i veníem a Madrid en autocar. Pels matins vàrem tenir diverses catequesi sobre com aprofundir nosaltres en la fe, i sobre com ser testimonis, com evangelitzar nosaltres al món, dur la Bona Nova de la manera més senzilla i honesta possible. Aquest tema em va fascinar. Per la tarda del segon dia, vàrem tenir l’acollida amb el Sant Pare, Benet XVI a la Puerta de Alcalá, on totes les places estaven estancades de gent, rius i rius de joves pels carrers de Madrid intentant estar el més a prop possible de l’esdeveniment.

Mentre anàvem passant els dies anava notant tot aquell ambient, tot aquell caliu, tot el sentiment de fe i me l’anava fent meu, la veritat sigui dita, a Madrid quasi anava de turisme, i al final no va ser així. Vaig poder impregnar-me de l’esperit que realment hi abundava, i la veritat és que va ser una molt i molt bona experiència.

Tot aquest sentiment el vaig palpar de primera ma durant la celebració a l’aeròdrom de cuatro vientos. Sota un vent i una pluja molt intensos es va inaugurar la vetllada, en la que vaig poder veure tot l’esperit de lluita i de saber estar de tots i tots aquells joves que hi estàvem congregats, i el que és més important per a mi, i que de fet em va cridar l’atenció: els líders de l’esglesia. En cap moment es va aturar la celebració i es va demostrar que nosaltres no ens deixem atansar per qualsevol cosa, sinó que estem allí fins al final. Aquella vetllada va fer que canviés una mica la imatge del Sant Pare, i el vaig veure més humà i proper que mai. Una de les coses que em va agradar.

I poc més a dir, una experiència inoblidable, amb gent inoblidable, moments inapagables i sobretot enfortiment i enriquiment personal. Experiències úniques que de ben segur que m’ajudaran a ser bon cristià i millor persona. Donar les gràcies a tots aquells que han estat amb mi i han compartit aquest camí amb mi i no res més. Ens veiem a Rio de Janeiro 2013!

La veritable alegria

Quina és la veritable alegria?
El mateix (Leonardo) va relatar també que un dia en Francesc va cridar a Lleó i li va dir: "Escriu, Lleó". I ell va respondre: "Estic llest".

Escriu – li va dir – Quina és la veritable alegria?

Ve un missatger i diu que tots els mestres de París van entrar en l'Ordre Sacerdotal.

Escriu – No, aquesta no és veritable alegria.

I el mateix de tots els prelats de l'altre costat dels Alps, arquebisbes i bisbes, i el mateix del rei de França i del rei d'Anglaterra.

Escriu – No, tampoc és veritable alegria.

I que tots els meus germans van anar als infidels i els van convertir a tots a la fe, i que tinc tanta gràcia de Déu que va curar als malalts i faig molts miracles. I en Francesc li diu: Et dic que en totes aquestes coses no hi ha la veritable alegria.
 

Quina és, doncs, la veritable alegria?
Retornant de Perusa, arribo aquí molt de nit i és hivern, amb fang i molt fred, fins al punt que l'aigua congelada en la vora de la túnica em colpeja les cames i sagnen les ferides. I ple de fang, amb el fred i el gel, vaig arribar a la porta i, després de molt bastonejar i cridar, ve el frare i pregunta: "Qui és?" Jo responc: "El germà Francesc." I ell diu: "Vés, aquestes no són hores. No entraràs". I a l'insistir de nou respon: "Vés, ets un simple i un ignorant, de cap manera vindràs amb nosaltres, som tants i tals que no et necessitem". I jo segueixo encara a la porta i dic: "Per l'amor de Déu, hospedeu-me aquesta nit". I ell respon: "No ho faré. Vés a l’hospital dels Crucíferes i demana allà".

Jo et dic que si tinc paciència en això i no em molest, aquesta és la veritable alegria i la veritable virtut i salvació de l'ànima.
Sant Francesc d'Asís.

Que quina és la veritable alegria? La veritable alegria és la serenitat, la felicitat, la pau, i el perdò enfront la violència, l'insult i les dureses dels altres. Siguem feliços i visquem amb alegria!

I fins demà, i fins demà, i a fora hi bufa un vent tant suau

... les mares diuen als infants
“no us apropeu, que ha fet un salt!”.
Érem tu i jo amb el món a part
i ara és el món que ens salvarà
entre les runes d’aquest salt,
que érem tu i jo i ja no ho som tant.

Que això nens cau, que això nens cau!
Crido el teu nom entre el fum blanc.
“Agafa’t fort i, si pots, cau
amb els dos peus i en un lloc pla”.

I mereixíem un comiat
més digne de ser recordat
i no aquest veure’ns destrossats
per la força de la gravetat...

Retícula

Aquest és un dels primers treballs d'experimentació que vaig començar a realitzar amb uns materials diferents als de la pintura acrílica i a l'oli. Concretament he utilitzat esmalts industrials i d'altres substàncies com bernís, betún, o diverses coles per aglutinar la pintura. La veritat es que en aquest treball val a dir que la improvització i la casualitat han jugat un paper important, ja que no sabia per on volia conduir la obra. Tot va començar amb una gran taca al centre que s'anava extenent i extenent per la tela i no sabia com parar, fins que vaig agafar un bastó, un pal de fusta, i vaig començar a realitzar traços en vertical i horitzontal, com si fós una espècie de gàbia, i va ser on va començar a intervenir el color en la obra.

Retícula. Acrílic, oli i esmalt sobre tela. 100x81 cm. 2010.

De forma general la obra funciona molt bé amb el tema de la retícula, amb quedar-nos amb una part de la tela, de jugar i buscar formes i espais entre ella, i penso que amb aquest tipus de tècnica, i la manera en que han estat emprats els materials s'ha aconseguit tot un seguit de relleus i d'interconnexions que la fan d'alguna manera establir relacions entre tots aquets materials i la tela, que al cap i a la fi és l'essència de la obra.

 

Projecte pictòric: Sentiment (3)

Podria aventurar-me a dir que, amb aquesta tela, estic arribant a l'ecuador de tota l'experimentació, duta a terme en la sèrie "Sentiments", i que és representada, formalitzada i acabada en aquesta tercera tela de la sèrie. La primavera. Com el nom indica, aquesta tela té trets representatius d'aquesta època de l'any, no només en la època en que ha estat pintada, sinó per totes les tonalitats, colors, formes i espais que la situen una mica més calmada, i li donen un atractiu més alegre i viu, que no pas en les altres dues teles, o trobavem una pintura més aviat fosca i morta.

Seguint en la línia del dripping i els gotejos, volia aconseguir que el fil conductor de les dues altres obres seguís viu, i que alhora es poguéssin conectar totes les obres. Com he comentat abans els tons de colors utilitzats són els relacionats amb l'època de l'any que descriuen, així que he utilitzat diferents verds, tant acrílics, com esmalts i alguns tons contrastats com el blanc i el negre per donar més profunditat i relleu a la pròpia obra. La manera de pintar, de drippejar, en aquesta ocasió no ha estat tant violenta com en les dues anteriors teles de la sèrie, ja que en aquesta em transmetia més seguretat i serenor, i he deixat que la pintura flueixi, que creei mars, rius i llacs de material quelcom líquid, que s'interconnecta i crea xarxes i relacions entre tots els elements de la tela, inclosa la pròpia tela.

Com en les altres dues ocasions, els elements exteriors inclosos a la tela, i que no són estrictament pintura, com el guix, el betún, la cola, o les plantes (com a element imprescindible) tornen a jugar un paper importantíssim a l'hora de crear espais, de formar connexions, xarxes, relleus. Aquets elements són els que conformen el fi de la obra, que com ja he explicar en les dues ultimes ocasions, pretenc unir la natura i la pintura, de tal manera que la natura es vegui atrapada per cadascuna de les diferents "estacions" i d'aquesta manera romadrà aderhida a ella per sempre. Tot el seguit de plantes i elements naturals que acaben de conformar la composició de la obra són precisament els elements necessaris per a la creació d'aquets espais, relleus i xarxes, relacionades entre sí i que confereixen a la tela un espai pictòric poc comú. La sèrie serà completada amb la tela "Estiu" i serà la que donarà un sentit global i comú a tota l'experimentació, i per tant obra pictòrica que estic duent a terme.

Sentiment: Primavera. Tècnica mixta sobre tela. 116x89 cm. 2011.

I seguirem cantant, aclucarem els ulls, mentre imaginem anar mes lluny...

No sabria com expresar amb paraules, tots els sentiments, totes les sensacions, totes les emocions que es senten i es viuen a Lourdes. Lourdes és compromís, Lourdes és servei, Lourdes és somriures, petons, abraçades, Lourdes és ajudar al malalt, Lourdes es divertir-se amb els més petits, Lourdes és afecte, Lourdes és sinceritat, Lourdes és amor. Són moments que et marquen per tota la vida, per uns breus moments, per uns dies, et canvia la concepció del nostre mon, tal i com el coneixem, i de cop i volta ens entreguem, en cos i ànima a una tasca lloable i admirable.

Quant vaig començar amb els peregrinatges, cap al ja llunyà 2007, no sabia on em ficava ben bé. Però e vaig deixar portar. He de reconéixer que tot aquell ambient em va sobtar, em va agafar ben fort, i encara no m'ha deixat anar. Van ésser cinc dies molt intensos, amb els quals vaig aprendre moltes coses, pot semblar arriscat dir-ho, però coses sobre el sentit de la meva vida envers els altres. Veus un esperit de superació tant gran, que quan et poses a pensar que l'altre dia et vas donar un cop, i clamaves al cel i la terra del mal que et feia, i veus tota la gent del teu voltant a Lourdes i penses: I jo m'he de preocupar per això? Ells si que tenen problemes, i els estan afrontant, i s'estan ensortint. Tenen força per tirar endevant.

Em sap greu no poder expressar tot el que sento en paraules, però es que és massa per a mi. Lourdes em captiva cap any i m'envolcalla, és un temps que s'ha de viure, que s'ha de sentir. I un cop arribats aquí, a casa nostra, no deixar-ho, com be diu el meu gran amic Oriol Sánchez, munta't a la vida, al cor, com un petit Lourdes, viu Lourdes cada dia! Moltíssimes gràcies a tots aquells que cada any feu que Lourdes sigui genial, en especial a tota la gent del grup d'animació, la gent de Viladecans, i tots aquells amb els que algún cop hi he conincidit, a tots vosaltres, mil gràcies!

Viu Lourdes cada dia, més content que mil somriures!