diumenge, 30 de gener de 2011

Els nens es fan grans

Vull fer un petit alto en el camí i fer un post molt més curt, però molt explícit alhora. Avui 30 de gener, fa 16 anys que va néixer mon germà, en Xavier. Així doncs, avui aquesta actualització se la mereix ell. Moltíssimes felicitats chato! Espero seguir aguantan-te molt anys, almenys fins que trobis novia d'una vegada i fotis al camp de casa (cosa que em podría aplicar a la meva vida també), però una cosa et demano: si us plau, no em maltractis més. Tot i que a vegades podem tenir les nostres diferències, els nostres problemes, i ens podem barallar per qualsevol tonteria, estic molt orgullós que siguem germans. Gràcies i moltíssimes felicitats, Xavier!

divendres, 21 de gener de 2011

Projecte audiovisual: Mi primera combustión

Aquest és un projecte de video realitzat per Laia Colom i Joan Sánchez, que pretèn ésser un videoclip per a la cançó Mi primera combustión del grup català Love of Lesbian. Amb mitjans una mica precaris, però amb molta, molta il·lusió s'ha pogut tirar endevant. Amb tots vosaltres, Mi primera combustión.


Seis años después reapareces y hablando sola
resumes tu noria de vida en un solo café.
Y curado al fin, me permito el lujo de observar
tu pelo raro y creo que ahora fumas demasiado.
Y hablas como si te hubiera preguntado
de quién te vengabas todo el tiempo que yo estuve a tu lado.

Y aun no sé a qué diablos viene ahora tu llamada,
tiembla tu cuchara y eso nunca queda bien.
Di, di la verdad, llevas tiempo sin romper muñecos.
Pasados unos meses alguien me ajustó de nuevo
y queda un poco lejos cuando me incendiaste
y ya soplaron las cenizas, volaron las cenizas.

En aquest videoclip s'ha intentat captar tota l'essència de la lletra que desprèn aquesta cançó. Potser per ser una mica complexa dita lletra, s'ha hagut de recòrrer una mica a la literalitat en algunes escenes. Hem intentat realitzar una tasca senzilla però que a l'hora arribés a l'espectador d'una manera que es pugui entendre i compendre perfectament. Això és només un inici. Un projecte que ens ha servit tant a mi, com a Laia, per iniciar-nos una mica en aquest món. És només un primer vídeo, però de ben segur que no serà l'últim. Aquesta ha estat una gran experiència per tal de poder realitzar, en un futur no molt llunyà, altres manifestacions de caire audiovisual com aquest. 


Vull donar les gràcies al petit, però fantàstic equip de rodatge. A la Sara i a l'Àlex, que tot i no ser actors, i no tanir gaire idea (exepte l'Àlex) han fet una feina fantàstica. Gràcies nois, sou els millors. A tot el personal del Café Central de Viladecans, sense ells no tindriem ni la meitat del videoclip, tot i que es podria haver fet en un altre lloc, aquell era perfecte, gràcies a tots. I ja per acabar, a la meva genial companya de "batallas", Laia. Ha estat un plaer realitzar aquet videoclip amb tu, i no dubtis que en seguirem fent molts més. Ets genial. I a tots aquells que sabíeu de l'existència d'aquest projecte o que tard o d'hora l'acabareu veient, moltíssimes gràcies a tots!

dimecres, 12 de gener de 2011

Viure la teva vida

Els homes, especialment els joves, volen viure la seva vida. En el fons, tenen raó, però en la realització del seu somni s'equivoquen amb massa freqüència. Alguns s'al·lucinen, no viuen la seva vida, sinó que toleren les exigències dels seus instints o les múltiples fantasies dels seus desitjos. Altres queden desenganyats del seu passat, i d'altres ho aureolen amb tots els bonics colors.
Finalment, altres tremolen pel futur o li atribueixen un valor màgic. Obliden llavors, viure del present. Només hi ha un mitjà perquè no falli la pròpia vida: submergir-se completament, personalment, en el moment present, responent a l'amor infinit que convida des del buit de cada un d'aquets moments.


Els homes només viuen plenament uns mesos, juguen per les ribes de l'existència i es troben als vuitanta anys amb el pes d'uns pocs instants de la vida en el palmell de les mans. Penses sempre que la vida és per demà. S'ha de preparar el futur: els teus exàmens, la teva professió, la teva família. Desprès, el futur dels teus fills: els seus exèmens, les seves professions, les seves famílies. I per fi la vellessa. La retirada, la soledat.

demà faré...
demà tindré...
demà seré...

Per què esperar al demà per viure?
Arribarà un dia que serà sense demà per a tu, i encara no hauràs viscut res de res. Llavors, per què no viure ara la teva vida? El present és important, aprofitem-lo i gaudim-lo sempre, a cada moment.

Michel Quoist

dissabte, 8 de gener de 2011

Mejor aplaude y vámonos, que termine esta función

Com explicar-vos. Sóc jove, només tinc 19 anys, per tant de la vida no en tinc ni puta idea. Però penso que puc arribar a fer deduccions al meu cap, molt per sobre, del que li passa a la nostra societat. El resultat: No ho entenc. Digeu-me ingenu o ignorant, però nose que cony està passant en aquesta societat. Una societat en la que considero que s'està donant una gran fuga de sentit de comú, on s'ha començat una rebelió del mal, de la cobdícia, del poder, i on s'han comdemnat a cadena perpetua tots aquells valors que créiem imprescindibles per avançar com a humanitat.


Aquest és, a grosso modo, un resum del que crec humilment, li està passant a la societat. A vegades, quan ho penso, i li dono voltes i voltes arribo a la conclusió de ser una peça mes, un actor qualsevol d'un espectacle sense fi, on només uns quants decidiran abaixar el teló. Un teló gruixut, que quant arribi al terra, no transparentarà l'horror que es viu a l'altra banda, ni escoltarà els crits d'auxili que clamen, amb to desesperat i qüasi suïcida, fugir del malson d'aquesta realitat que perfora cada neurona del nostre cervell i tortura d'una manera brutal el nostre ésser.

Tot seràn aplaudiments per part d'un públic poderós, amo de tot allò que som, de tot allò que fem i que al clamor de "quina gran obra", "que genial ha estat", "la tornaré a veure", marcaran de nou el nostre destí, aquell que, en poca mesura pots decidir, però que en realitat tots sabem on comença i on acaba. I tu enmig. Desitjaràs més que mai aplaudir com els tontos, sense haver-te agradat el que has representat, desitjaràs que la funció s'acabi, desitjaràs canviar de funció, o simplement, desitjaràs no sortir-hi mai més.

Llavors. Què és el que ens convé?

dilluns, 3 de gener de 2011

Any nou, vida igual. Any nou, viu-lo al màxim

Molt cops ens platejem reptes, ens posem fites, que qüasi mai sabem si les podrem assolir, i perquè no dir-ho, aquestes sempre solen ser impossibles de realitzar. Any nou, vida nova. Això és el que solem dir quant donem entrada a un nou any. Penso que has de ser un privilegiat per a que puguis complir aquestes paraules. No és fàcil fer vida nova. On queden les preocupacions d'apenes 24 hores? Penses en realitat que canviaras la teva manera de ser en un any? Penses en realitat que els problemes s'esfumaran com si res? Complicat. Molt complicat.


Per a mi per exemple. No canvia res. Segueixo tenint els mateixos maldecaps amb els estudis, les mateixes ganes de gaudir de la pintura, les mateixes inquietuts musicals, les ganes de castells, de nens a l'esplai. I per descomptat, la mateixa gent que m'estimo i aprecio un munt; als pares, a mon germà, als familiars, als amics. No canvia res. I n'estic ben orgullós. Així que podríem tornar a anomenar la frase, dient alguna cosa així com: "Any nou, viu-lo al màxim" penso que és una bona filosofía de vida. Aprofitar cada moment, gaudir del que realment importa, estimar. Pots canviar, si, però seran aspectes molt petits en la teva vida. Detalls. Faré una actualització breu, i amb un únic dessig de cara a aquest nou any que comença, un dessig que crec i espero complir: Ser feliç. Any nou, viu-lo al màxim.