Autorretrat: Mondrian and me

Aquest és un petit treball que vaig realitzar l'any 2010 per a l'assignatura de dibuix a la facultat de Belles Arts, i que fins ara encara no havia mostrat en cap actualització al blog. El treball i la base per a la seva realització recau en la simplificació, descontextualització i desmaterialització de tot tipus de forma, i que té en Mondrian un exponent i referent clar. El pilar troncal basa per fer un autorretrat de mi mateix, fusionant-me amb aquesta desmaterialització de la pintura plana envers una representació gràfica del rostre. El treball consta d'una sèrie de cinc imatges, i la principal és aquesta. Fa 25 x 10 cm i la tècnica emprada ha estat el colage informàtic.



Aquesta fusió es dona a través de la superposició de dues imatges, la original, que és un retrat del meu rostre en blanc i negre, formant qüasi una imatge icònica, i la d'una de les famoses teles de Mondrian, "Tableau II" de 1925. Amb aquestes dues imatges superposades, s'ha aconseguit una sensació i un sentiment d'unió i de connexió entre les dues imatges, i així doncs poder construir el discurs d'haver interioritzat a Mondrian. Desprès d'estudiar el seu métode de treball i tota la seva tasca com a pintor, arribar a un punt de poder dir que Mondrian és en mi, i jo sóc en Mondrian. Malauradament aquest fet no va influir gaire en el meu propi estil, i aviat acabaria agafant l'itinerari i l'opció de l'action painting americà, del qual ja he parlat aquí més d'un cop.

Aquest treball va estar presentat a mode d'instal·lació, de la que malauradament no hi han imatges, i aquí només es mostra el resultat que es va ensenyar a la classe, i va ser evaluat posteriorment com a obra física. La presentació consistia en una serie de projeccions sobre una paret blanca, i les imatges interconnectades per diferents ordinadors i diferents focurs, representat i donant a entendre la idea de la sèrie, on cadascuna de les imatges anaven evolucionant i s'anaven fixant en una part concreta del l'obra, fins a obtenir un resusltat reticular on l'obra de Mondrian, i el meu autorretrat es troben totalment descontextualitzats. 

La petita i entranyable Aina: Una mica de calma. Tornar a casa.

El sopar semblava un funeral, tots estàvem molt callats, menjant aquell trist plat de sopa que teníem a taula. La primera que va acabar va ser l’Aina, que va deixar el plat a l’aigüera, i va anar-se’n a la seva habitació mentre s’anava menjant una poma. La seva cara, el seu estat d'ànim reflexaven moltíssima tristesa, por, desconcert, inseguretat. Jo em sentia impotent davant la situació, em sentia trist per ella, amb ràbia, de no poder fer gran cosa per ajudar-la. Sense fer massa soroll, i no pertorbar l’ambient inòspit del sopar, jo també em vaig dirigir cap a la cuina, que juntament amb la Mar vam fregar els plats. En acabat no sabíem què fer, si anar a parlar amb l’Aina, o deixar-la que es desfogués, era una situació complicada. Fent cas al consell de l’àvia, la vam deixar estar, a veure si així es calmava una mica. La nit no va ser especialment tranquil·la, ni molt menys, perquè tots d’una manera o una altra estàvem amb l’ai al cor, preocupats per la difícil situació de l’Aina, i no volíem que fes qualsevol bestiesa.

Al dia següent va ser més calmat que l’anterior, vàrem seguir visitant llocs per als voltants del poble. Aquest cop era Hernani, on vam passar el matí, i on vam reservar taula per sopar a una sidreria del poble. Vam dinar a Pasai, i en acabat vam anar a un altre poblet de la zona, Oiartzun, i tal i com estava marcat, després de visitar el poble, vam anar a sopar. El dia va passar sense cap incident. Anaven passant els dies, i semblava que la cosa s’anés calmant, i ja veiem  l’Aina com persona més distesa, més alegre, més feliç després de tot. I així es van succeir els dies fins que vam haver d’abandonar Euskadi. Jo pensava en la cara que se li posaria a l’Aina a l’anar-nos-en d’allà.

El viatge de tornada va ser diferent al d’anada, ja que vam comprar uns bitllets d’avió per anar a Barcelona des de l’aeroport d’Irun. L’àvia ens va acompanyar fins allà, per descomptat també va venir l’Aina a acomiadar-se de nosaltres. Un cop a l’aeroport vàrem haver d’esperar més d'una hora abans d’embarcar a l’avió. Aquells minuts passàven lents i es feien eterns.

Ja era l’hora de marxar. Ens vam acomiadar d’elles. Aina, com si fos el primer dia també ens va acomiadar amb un gran somriure, que semblava que tots aquells problemes que tenia ella no haguessin existit mai, però ella no podia ocultar tot el patiment que portava a sobre, segurament durant uns quant dies se’n deuria desfer d’ells per poder mostrar una altra cara als altres, de la qual realment tenia a la realitat. Ja plorant, em va abraçar fort, com si no  ens anéssim a veure mai més. Jo no sabía del cert quant tornaria a veure-la, però sempre em van quedar les ganes de quedar-me allà per sempre, i per poder estar més amb la gent que m’estimo, per poder estar amb l’Aina. Adéu, em va dir. Ens veurem aviat. Gairebé sense adonar-nos-en ja estàvem de camí a Barcelona, volant pel cel d’Euskadi.

La petita i entranyable Aina: Males notícies

[Vegeu:http://joansanchezescamilla.blogspot.com/2011/06/la-petita-i-entranyable-aina-tornar.html]

A l’endemà no vàrem perdre el temps, no, es va aprofitar al màxim, després de la passejada del dia anterior amb l’àvia Enara per Pasai, avui tocava Lezo, el poblet del costat, i en el que segons tenia entès s’hi menja molt bé, cosa que va ser totalment certa. La tarda ens va donar més de si, i vam anar a l’altre poble del costat, Errenteria. L’Aina, potser perquè ja tenia vacances estava més somrient, més feliç. Potser perquè en tot un temps deuria mostrar una cara més trista. El poble estava molt bé, molt entretingut en gran part perquè, juntament amb els altres pobles del costat estaven de festes majors, ja sabeu, festes populars, amb les coses típiques de cada poble i de la terra en general. Però just quant ja ens disposavem a marxar d’Errenteria, perquè ja es feia fosc, va succeir un fet “anormal”, inusual.

En un segon tenia a l’Aina amagant-se darrere meu amb les faccions de la cara clarament desdibuixades per la por i el desconcert, acompanyada d’unes paraules amb to de pànic i de nervosisme: “podem donar la volta si us plau?” em va demanar com suplicant-me. Mentrestant mirava a l’altra vorera, tres noies que anaven vestides de militar i d'un cert estil punky, i em vaig fixar que anaven mirant a un cantó i un altre del carrer, com buscant alguna cosa. Van passar de llarg. L’Aina quasi plorant va anar-se’n corrent cap al cotxe tota espantada i dient-nos que ens donéssim pressa per anar a casa. Jo no entenia res de res. L’àvia Enara, com llegint els meus pensaments altre cop, va dir: “Són aquelles tres noies les que maltracten i assetgen l’Aina”.

Aquestes paraules em van sentar pitjor que les que va pronunciar l’àvia ahir. He tingut gairebé davant dels meus nassos a aquelles persones que no deixaven en pau a la meva cosina, i jo de braços plegats com si res. L’àvia em va dir que era millor així, si els hi feia alguna cosa a aquelles noies, i s’assabentaven que jo sóc família d’Aina, anirien buscant de venjança.

– I què podem fer? – vaig preguntar.
– No podem fer res, només esperar, fill, només esperar – em va respondre
– No podem fer res? I esperar a què, si es pot saber?

– A que tot això pugui acabar.

Semblava una conversa absurda i totalment infructuosa. Em vaig sentir tant impotent, sabent que no podia fer res per ajudar, i menys a una de les poques persones que em queden en vida i que encara m'estimo. Realment frustrant.