divendres, 31 de desembre del 2010

Així val la pena estrenar un any nou

És genial poder acomiadar un any que, per a mi, ha estat una mica extrany en tots els sentits, d'aquesta manera. Felicitat, alegría, somriures. Així que no explicaré, ni faré balanç del que ha estat l'any 2010 per a mi ni coses d'aquestes, tot i que és el que en un principi tenia pensat. Però avui, fent neteja a l'ordinador, m'he topat amb aquestes fotos, i m'han semblat tant genials, que no podia acomiadar l'any sense que les veiéssiu.


Tot i que a vegades està bé fer recopilatori, i recordar el que han donat de sí aquets 365 dies, hi ha vegades en que no ens hem de complicar tant la vida. A vegades és millor oblidar per un moment tota la merda del passat. El passat va ser genial, si. El passat. Però és que ara l'únic que realment ens ha d'importar és el present. Viure dia a dia. Cada moment com si fós l'últim. Ara per ara, senyores i senyors, aquest és el meu present. I no el deixaré escapar mai.

Gràcies per tots aquets moments viscuts, per les anades d'olla, per les inacabables xerrades per telèfon, pels videos i videoclips que hem fet i ens queden per fer, per fer el boig i per tant i tant pel que et podría donar les gràcies. Ets genial.

Molt bon feliç any nou a tots!
Eh, tú! Sonríe y siéntelo!

dimarts, 28 de desembre del 2010

Si has de mentir, amenys, fes-ho amb estil

Viure enganyat és una putada. No ho neguem. Podrà ser una mentida més piatosa o menys, però el mal ja està fet. Podràs ser perdonat en major o menor mesura, pero la mentida ja l'has dita. Bé, no discutirem per això; l'èsser humà, per instint, sempre menteix. No hi ha cap persona en aquesta punyetera humanitat que mai hagi dit una sola mentida. Però hi han mentides i mentides, i hi han coses que no es poden fer, ja no perquè sigui un problema petit o hagis fet alguna cosa i vulguis sortir del pas, sinó perquè s'et pot escapar massa de les mans i més si és d'una cosa tan seriosa com la que us explicaré. És per això que en un dia tant assenyalat com avui us vull explicar un petit relat:


Hi havia una vegada, una persona que tenia amics. Tenia amics i quedava amb ells per xerrar, fer unes birres, riure, divertir-se. Però de cop, hi va haver un canvi. Tot va començar a ser diferent. Llavors aquesta persona, per intentar atraure l'atenció dels altres, va inventar la gran mentida. Un dia qualsevol d' Octubre li va dir a una altra persona que li havia d'explicar una cosa molt greu. Al dia seguent me la va explicar a mi. Deia que li havien diagnosticat un cáncer. Em vaig quedar glaçat. Semblava impensable que aquella persona pogués contraure un cáncer, però segons ella, així era. Tenía cáncer.

Els dies anaven passant i poc a poc et feies a la idea del que passava, et senties malament per aquella persona, però no ho exterioritzaves, perquè la persona que tenía el cáncer no es sentís malament. Començava a patir en silenci. Els dies passaven, passaven i tot seguia igual. Fins i tot a aquella persona se la veia molt més débil, molt més feble. El cáncer li començava a passar factura.

Els collons, li començaven a passar factura.

Just un més després, al Novembre, rebo una trucada d'una persona que sabia lo del cáncer de l'altra. I em va explicar que tot era mentida. Que allò era una mentida inventada perquè aquella persona volia comprovar qui es preocupava per ella, qui la trucava, qui volia quedar. Volia saber qui li feia costat en tot moment, volia saber qui estaria per ella sempre, qui seria capaç de deixar tot el que estava fent per ella. Lamentable. Vergonyós. Què és aquesta merda? vaig pensar. I el meu cap va començar a fer preguntes. Interrogants que venien sempre encapçalats per un " Perquè?" Em vaig indignar molt. Però jo no sóc una persona que guardi rencor, i en el fos vaig pensar, - tot i que encara no entenia res, i no hi havia cap justificació raonada pel qual aquella persona va fer allò -, que en principi hauria de tenir els seus motius. Res. Es veu que la broma ens la gastaria tal dia com avui, un 28 de Desembre. Sabeu que? Encara estic esperant a que em diguin la veritat. No sé si he fet bé o no, però jo ja he perdonat a aquesta persona.

Feliç dia dels Sants Innocents! I recordeu sempre: No val la pena mentir, tard o d'hora ens acabem enterant. Però feu-me un favor: Si heu de mentir, almenys, feu-ho amb estil.

dijous, 23 de desembre del 2010

Tant de bo tot fós tant bonic


Jo voldria que tot l'any fós com Nadal

Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

[...]

Lluny de la realitat. Hi ha gent que està patint, que pateix sempre i durant l'any i que aquest Nadal serà per a ells un dia més a la seva trista vida. Un dia en que no hi ha res a celebrar, perquè no els fa falta. Perquè poder estant units i estimant-se és com són feliços. No fa falta res més. Estimar i ser estimat, perdonar i ser perdonat. És com viuen el seu Nadal cada dia, a cada instant.

Així és com jo voldria que tot l'any fós com Nadal.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda

Potser no has tingut sort, potser no era el moment ideal, potser era massa precipitat, potser necessitaves pensar-t'ho més, potser, potser i potser. Collonades. Excuses. Excuses que pretenen fer un pols amb el temps i és aquest últim el que acaba guanyant, com qüasi sempre, amb una superioritat aplastant, deixan-te nu i desprotegit davant una situació que ni tan sols tenies plantejada. Una mirada va ser suficient. Una mirada i prou. Res més. Com pot ser que en dos segons puguis dessitjar tant i alhora abandonar sense haver-te ni preparat per la teva petita "batalla"? Com pot ser que aquell "m'agrades" que desde la primera mil·lèsima de segon vas tenir clar, mai va ser pronunciat? Ara em pregunto que cony m'estaria passant pel cap.


Any i mig és molt. Per a mi ha sigut massa curt. Hi ha hagut moments, mirades, petons, abraçades, cafès. Tots amb l'ànima encongida, amagada, vergonyosa, intentant aguantar com podia tot aquell sac de sentiments que cada cop es feia més i més gran, que cada cop ocupava més i més espai a la meva vida. Aquest sac mai s'ha obert. I així ha acabat. Com molts cops a la vida, pujes a l'àtic dels records i la col·loques allí, en un racó, intentat que passi desapercebuda, entre maletes i maletes de desilusió que et vas emportar amb la teva última entrebancada sentimental. Ara només et pots conformar amb un "ser amics". Però, ei! Ja que som amics anem a gaudir, anem a viure la vida i a intentar dia a dia, ser més feliços!

Ja se sap, el temps passa i la gent es fa gran. En tots els sentits. No sempre es viu al país d'en Peter Pan, mai desitjes marxar-hi, però és llei de vida.
I ja per acabar, si pogués parlar amb aquell xic, amb aquell noi que tant t'estimes, li diria que és un afortunant, que té al seu costat a un àngel; li diria que et cuidi, que et respecti, que t'estimi; li diria que et faci feliç, molt, molt feliç. Sabent això, em quedo tranquil, jo també serè feliç, i m'ajudarà a tirar endevant i a trobar, d'una vegada per totes, el meu camí a la vida.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Quan el ritme de la nit deixa de ser frenètic

Nits d'alcohol, fum i festa. Nits de passió, concerts, diversió. Nits diverses, diferents, úniques. Perquè el que pot arribar a succeir en una nit, se'ns escapa de les mans. Veus que la nit es va fent més i més llarga, que la nit es burla de tu, que t'ha guanyat i has sortit perdent. Ja ni passa pel meu cap les ganes bojes de sortir a ballar fins al matí seguent, de beure fins al coma etílic o de cardar pels descosits. Perquè si, la nit aquest cop ha guanyat.


[Tot això no té sentit perquè:]

Reconec que no sóc d'aquesta classe de gent que gaudeix al màxim de la festa, que comença a parlar amb una noia, que la va seduint amb cada paraula amable que el seu subconient ha anat treballant i treballant en escassos dos o tres segons, que de cop tens la sort més gran del món i decideix liar-se amb tu. Petons, excitació, eufòria. Les habitacions estan completament buides. Les llums s'apaguen. I acabes al llit. Tot i que em moro de ganes de fer tot això, sóc incapaç de ni tan sols plantejar-m'ho. I sense cap mena de sentit una paraula perfora i atravessa el meu cap:

[Enveja.]

És llavors quan tot acaba, quant et sentes al voltant d'una taula, amb gent de la teva espècie i xerres. Xerres i filosofes sense arribar a cap sentit ni explicació racional de que cony està passant. En aquets instant el rellotge s'alía amb la nit i junts decideixent rematar-te, donar-te el cop definitiu. Aquelles ganes que tenies de ballar, beure i cardar (si es que en algún moment havies tingut ganes de veritat) desapareixen i marxes al llit. Sol, desolat. I no vull ser ni pessimista ni negatiu: encara queda una nit. Però això ja és una altra història.

Gràcies a tots i totes per aquesta genial Borifarra 2010. Sou genials!