dijous, 31 de març de 2011

La nit és maca, la nit és bella


I és que jo no entenc
per què tanta gent
dels desitjos fa somnis
però no s'atreveix!
Potser és cert que hi ha cops
en que jo mateix
no goso fer el que faig
aquesta nit!

dissabte, 26 de març de 2011

Natura morta

Molts cops hem vist per la televisió, i en diversos mitjans, com el Món que coneixem s'està ensorrant, s'estan trencant els fonaments de la natura en la que vivim, o s'està produïnt un desequilibri brutal. El pitjor, és que no fem res per evitar-ho, petits gestos que entre tots podriem canviar el Món. És exactament això el que vull expresar amb aquesta obra, titulada "Natura morta", i que senzillament expressa aquesta petita reflexió. Com l'ésser humà empressona a la natura amb uns mitjans qüasi inpensables, i com fa que es trobi en una mena de gàbia, on poc a poc es va debilitant, es va pansint, es va morint, lentament, i sense patir.


Aquesta petita peça escultòrica està feta amb dos materials principals, que són el filferro, i fil de pescar. En un principi, la peça de filferro exterior, l'esquelet de l'escultura, aquesta forma enrrabassada ha de donar la sensació del que es, de caos, descontrol, que és reforçada per una mena d'interconexions de fil de pescar en el seu interior, un material que, tensat, pot ser altament perillós. I és amb el que he jugat, amb aquesta capacitat del fil de ferir, de fer mal.




I per acabar trobem dos elements que venen incorporats per entendre una mica més la peça: La gàbia, i la natura. La gàbia, evidentment, és aquesta reixa que envolta el filferro d'una manera irregulat, insegura, que és de la manera amb la que sol actuar l'ésser humà. I tenim la natura, que és la protagonista, perquè està atrapada, està situada d'una manera en que és molt fàcil poder ficar-la, però molt difícil treure-la. I ha estat amb això amb el que he volgut expressar aquesta idea d'empresonament, aquesta idea que encara no acceptem, que a la natura li passa el que li passa, només per culpa nostra.



dimarts, 15 de març de 2011

L'important és el recorregut, el camí

No se si algun cop heu tingut la sensació que esteu tirant la vida una mica a les escombraries. Segurament si. Potser és que no valorem la feina que fem? Per allò que hem lluitat? Per allò que hem patit? I ara que? No prengueu a la lleugera les meves paraules si un dia dic que ho engego tot a rodar, abandono la vida corrent i marxo lluny, on no em trobarà ni el tato. Evidentment això no ho puc fer. Tampoc seré tant hipòcrita de pensar i creure'm una cosa que no podré complir, i que com acabo de dir, en la que ni tan sols hi crec. Però pensem-hi per un moment: Que seria de la nostra vida si per unes circumstàncies donades, ho haguéssim de deixar tot? Que faríem? A on aniríem? Com viuríem?

Ara mateix sento un buit de tipus espiritual i màgic, sobre la feina que faig. No sé realment com seguir, com continuar. El món conceptual és molt bo, és genial, és fantàstic, però falta alguna cosa. Hi han pensaments al meu cap de tipus acadèmic i de tipus moral, que s'enfronten entre si, que es peguen l'un amb l'altre en un combat de boxa sense fi per veure qui té raó. El pensament acadèmic em diu que tot allò que pinti, dibuixi o esculpeixi, mentre tingui un significat, val. La moral, en canvi, em diu que troba inacceptable i insultant que, per exemple, un vàter o bidet firmat per un senyor que a si mateix es deia artista, sigui considerada una peça d'art. Val, estem d'acord. I què?


A mesura que vaig escrivint això, més me n'adono que la majoria de feina que he fent fins ara, pertany a un d'aquets dos pensaments que acabo de descriure. I sabeu el pitjor de tot? Que per una banda, la moral té raó, estic fent coses a vegades insultants, però les obres que he fet les considero genials. Digueu-me bipolar, però no sé a quin pensament fotre-li cas. Es com si tingués al "angelet bo" en un costat i al "angelet dolent" a l'altre, i els dos menjant-me el cap, intentant convèncer d'allò que he de pensar. Aneu a cagar tots dos, collons! Deixeu-me viure en pau, i deixeu-me pintar, dibuixar i esculpir com em doni la gana, doncs és aquest el meu camí, el meu recorregut a la vida, i si he de canviar, ja ho faré en un altre moment en que estigui una pèl més apurat. Doncs potser així ha de ser, un camí, un recorregut a la vida.