dimarts, 28 de desembre de 2010

Si has de mentir, amenys, fes-ho amb estil

Viure enganyat és una putada. No ho neguem. Podrà ser una mentida més piatosa o menys, però el mal ja està fet. Podràs ser perdonat en major o menor mesura, pero la mentida ja l'has dita. Bé, no discutirem per això; l'èsser humà, per instint, sempre menteix. No hi ha cap persona en aquesta punyetera humanitat que mai hagi dit una sola mentida. Però hi han mentides i mentides, i hi han coses que no es poden fer, ja no perquè sigui un problema petit o hagis fet alguna cosa i vulguis sortir del pas, sinó perquè s'et pot escapar massa de les mans i més si és d'una cosa tan seriosa com la que us explicaré. És per això que en un dia tant assenyalat com avui us vull explicar un petit relat:


Hi havia una vegada, una persona que tenia amics. Tenia amics i quedava amb ells per xerrar, fer unes birres, riure, divertir-se. Però de cop, hi va haver un canvi. Tot va començar a ser diferent. Llavors aquesta persona, per intentar atraure l'atenció dels altres, va inventar la gran mentida. Un dia qualsevol d' Octubre li va dir a una altra persona que li havia d'explicar una cosa molt greu. Al dia seguent me la va explicar a mi. Deia que li havien diagnosticat un cáncer. Em vaig quedar glaçat. Semblava impensable que aquella persona pogués contraure un cáncer, però segons ella, així era. Tenía cáncer.

Els dies anaven passant i poc a poc et feies a la idea del que passava, et senties malament per aquella persona, però no ho exterioritzaves, perquè la persona que tenía el cáncer no es sentís malament. Començava a patir en silenci. Els dies passaven, passaven i tot seguia igual. Fins i tot a aquella persona se la veia molt més débil, molt més feble. El cáncer li començava a passar factura.

Els collons, li començaven a passar factura.

Just un més després, al Novembre, rebo una trucada d'una persona que sabia lo del cáncer de l'altra. I em va explicar que tot era mentida. Que allò era una mentida inventada perquè aquella persona volia comprovar qui es preocupava per ella, qui la trucava, qui volia quedar. Volia saber qui li feia costat en tot moment, volia saber qui estaria per ella sempre, qui seria capaç de deixar tot el que estava fent per ella. Lamentable. Vergonyós. Què és aquesta merda? vaig pensar. I el meu cap va començar a fer preguntes. Interrogants que venien sempre encapçalats per un " Perquè?" Em vaig indignar molt. Però jo no sóc una persona que guardi rencor, i en el fos vaig pensar, - tot i que encara no entenia res, i no hi havia cap justificació raonada pel qual aquella persona va fer allò -, que en principi hauria de tenir els seus motius. Res. Es veu que la broma ens la gastaria tal dia com avui, un 28 de Desembre. Sabeu que? Encara estic esperant a que em diguin la veritat. No sé si he fet bé o no, però jo ja he perdonat a aquesta persona.

Feliç dia dels Sants Innocents! I recordeu sempre: No val la pena mentir, tard o d'hora ens acabem enterant. Però feu-me un favor: Si heu de mentir, almenys, feu-ho amb estil.

1 comentari:

  1. Cert,molt cert. Sempre s'ha d'anar amb la veritat per davant, costi el que costi.

    ResponElimina