dimarts, 24 de maig de 2011

La petita i entranyable Aina. Un viatge inprevistament massa llarg

L'optimisme i positivisme desfermat el dia anterior per ma germana, sabent els problemes que patía la nostra cosina Aina, va fer que el temps passés ràpid, molt ràpid, i ja sense adonar-nos ens vam plantar a l'estació de Sants com si res. Dic com si res perquè el tren sortia a dos quarts de vuit del matí, set i mitja pels amics, i clar, això suposa matinar un xic, més encara si ja estàs de vacances. Però bé allí estàvem, disposats a passar cinc dies genials amb la poca família que tens por ahi, una mica oblidada, en realitat era genial poder passar aquells dies allà. Feia temps que no em sentia tant i tant content, amb tanta pau al meu interior. Era un gran moment.


Com no podia ser d'una altra manera la Mar va agafar ràpidament el seient amb finestra, i es va posar a dormir. Tot succeía amb tranquilitat, era un viatge llarg, molt llarg, sis horetes que s'havien de passar com fóssin, així que equipat amb reproductor de música i portàtil en mà, per digerir l'estona. I ja ràpidament es passaria el temps, no se si per l'ànsia de veure a l'àvia i l'Aina, però el viatge s'anava fent curt. Veia com totes les parades de ciutats petites com la nostra anàven passant i passant, suposu perquè el tren feia poques escales que el viatge va ser curt, només cinc parades va fer el tren. La Mar sempre aprofitava aquestes parades per anar al lavabo i coses semblants, ja que amb el tren en marxa és capaç de marejar-se. En l'ultima parada, la de Pamplona, vaig decidir fer la ultima dormideta abans d'arribar a Sant Sebastià, i em vaig adormir.

Un soroll estrident i desagradable com d'entre sirena i botzina alhora, va penetrar pel meu cap i em despertar de cop, amb un petit bot en el seient. El tren estava aturat. Vaig mirar ràpidament el rellotge: 14:27 hores, vaig quedar-me pensatiu durant un moment, el tren s'havia retrasat 1 hora? Em va donar per mirar a fora i sorpresa: Irún. De cop em vaig sentir desolat. La Mar seguía a lo seu, a dormir i clar vaig haver de despertar-la, i un cop vam descarregar maletes i vàrem constatar que ens trobàvem a, mes o menys, trenta quilòmetres d'on ens haviem de baixar realment vam començar a informar-nos per arribar a Sant Sebastià. A peu d'andana hi havia una noia d'informació molt mona que ens va dir mes o menys com havíem d'anar, havíem d'agafar els "rodalies" d'allí, fins a l'estació de Sant Sebastià, trajecte de mitja horeta si fa no fa, i que d'allí agaféssim un bus que ens portés a Pasaia Donibane. I dit i fet. En mitja hora ja érem a la capital, i ma germana i jo vam decidir quedar-nos a dinar per allí, eren les 15:12 i crec que ja tocava.


Un cop dinadets i descansadets de tant de viatge, ens vam disposar a buscar el bus que ens portés al nostre destí, d'una vegada per totes. Ens van comentar que el bus que anava a Pasai Donibane, passava cada hora i mitja, i que en el seu lloc podíem escollir agafar el bus que porta al poble del costat: Lezo. Sense cap mirament vam agafar aquest sense pensar-ho, sense saber tota la maleïda barbaritat que hauriem de caminar d'un poble a un altre, pero senyores i senyors ja suficient vam fer en arribar allí. L'àvia ens esperava a casa seva per dinar a l'hora que suposadament nosaltres arribàvem, és a dir, quan vam arribar a Irún. Dues hores i mitja més tard, i desprès de moltes voltes vam arribar a casa. Per fi tots junts a casa. 

dimarts, 17 de maig de 2011

La petita i entranyable Aina. Una notícia preocupant

Divendres 3 d'abril, quatre de la tarda. Una calor inhumana i asfixiant embolcalla tota la casa, a la meva habitació, la finestra oberta de bat a bat, en un intent de pensar que per allí hi passaria una mica d'aire, pobre de mi, que ingenu! Intentava dormir, fer baqueina, descansar desprès de la dura setmana a la universitat, ja se sap, treballs i exàmens abans de la Setmana Santa. Però entre aquella calor insuportable, i els obrers de la bastida de l'edifici del costat, fent soroll com els que més, i amb la ràdio al màxim amb un cassette de Camela posat, que voleu que us digui, allò no hi havia qui ho suportés. Però de sobte, en un instant, trencant tota aquella atmosfera, va sonar el telèfon.


Per la meva sorpresa, grata sorpresa, va resultar ser l'àvia Itxako, la meva àvia materna que viu al País Basc. Em va comentar que perquè no ens acostàvem a passar la Setmana Santa allí, la Mar (que és ma germana) i jo, que ens ho passaríem bé, i que desconnectaríem bastant de la vida de ciutat. La veritat és que jo feia un parell d'hores que ja estava de vacances, no tenia cap pla durant aquella setmana i la Mar segurament no tindria partit de bàsquet aquell cap de setmana, així que li vaig dir que sí amb un convenciment total i majúscul. Va ser llavors quant, qüasi acabada la conversa, li vaig preguntar per la nostra cosina, l'Aina, que des de l'accident on hi van morir tiets no en sabíem pràcticament res. Doncs bé, no sé pas com, però la conversa  va donar un gir inesperat, l'àvia amb veu tremolosa i trista em va comentar que les coses no anaven gaire bé, que l'Aina tenia problemes. Em va dir que molts cops tornava a casa amb morats als braços i a les cames, que no menjava gairebé res, i que el seu rendiment a l'escola estava baixant molt. L'Aina li deia que tot allò era dels entrenaments, que treballava dur, i que algun cop es queia, però l'àvia és difícil d'enganyar, i ella el que sospitava es que la maltractaven a l'escola. Però l'Aina no feia més que repetir que no, que a l'escola no passava res, i que estigués tranquil·la. El que realment volia l'àvia, era que ens acostéssim allí per animar a l'Aina, per estar tots junts durant uns dies, i també per intentar esbrinar que li passava. De fet nosaltres dos, som la única família que els hi queda.


Desprès d'aquella preocupant conversa, evidentment jo també estava bastant capficat pel tema, fa poc a classe havíem parlat sobre coses d'aquestes, i no es que siguin molt agradables que diguem. Vaig intentar reprendre de nou la odissea d'intentar descansar una estona, per relaxar-me, per no trencar-me massa el cap i d'alguna manera intentar calmar la situació. Que va! Calor, més obres al costat, més cassette de Camela a tota pastilla, més la preocupació que tenia sobre la meva cosina, eren combinacions impossibles. Així que vaig posar-me mans a la obra, a buscar els bitllets de tren per marxar el més aviat possible. Just en aquells instants va aparèixer la meva germana, la Mar, somrient i contenta com és ella. Encara molt més quan li vaig explicar que marxàvem al Pais Basc de vacances amb l'àvia Itxako i la cosina Aina. Estava exultant d'alegria, però, evidentment li havia d'explicar tota la problemàtica que succeí amb la nostra cosina. Com no podia ser d'una altra manera ella també es va quedar bastant preocupada. Però fent gala del su increïble optimisme em va donar la mà i em va dir: - Tranquil, això ho solucionarem com que és la nostra cosina preferida - i va marxar a l'habitació a preparar-se la motxilla. Aquelles paraules em van alegrar el que quedava de dia. Jo també em vaig posar a fer la motxilla, l'àvia Itxako i l'Aina, ens esperaven. 

dilluns, 16 de maig de 2011

La petita i entranyable Aina. Pròleg.

Ja fa uns quants anys, concretament quatre, vaig començar a escriure i dibuixar un petit relat sobre una noia, l'Aina i la seva dura i complicada història. He de concretar el context històric, per dir-ho d'alguna manera de fa quatre anys. Crec recordar que cap a l'any 2006, va sorgir arreu d'Espanya, un fenòmen que, lamentablement, cada cop va més en augment, conegut com a de bulling, que per entendre'ns és assetjament escolar. Senzillament consisteix en el maltractament tant física, com psiquicament, dels propis alumnes cap a d'altres dins de l'àmbit escolar, i també fora d'ell, fets que han deixat profundes seqüèles a les victimes, com greus crisis d'ansietat, o en algunes ocasions a arribar a l'extrem del suïcidi.


La història que pretenc relatar durant les properes entrades en aquest blog és una mica el resum, o les actituds que prenen uns i altres dins d'aquesta espècie de joc, dins d'aquesta espècie de relació entre la víctima i els agresors. Aquesta història és totalment fictícia, però correspon, molts cops, al que solen passar les persones que han de viure dia a dia aquets lamentables fets. Aquesta petita història anirà ambientada amb fotografíes de tots els llocs per on transcurreix la història. Avui només la presento, a ella a l'Aina, la veritable protagonista d'aquesta història de patiment, de superació i de dolor. Al igual que ella moltes persones pateixen constantment, i crec que és just fer memòria de totes elles. Així doncs, no m'allargo més, amb tots vosaltres, la petita i entranyable Aina.

Aina Rives Azpeitia. Nascuda el 27 d'abril de 1993 a Pasaia, Guipúscoa.
De pare català i de mare basca, Aina va néixer a casa de la seva àvia materna, a la petita població de Pasaia. Va viure sempre amb els seus pares a Sant Sebastia, i baixava cada estiu a Catalunya, al nostre poble, Viladecans, d'on era originari son pare. L'any 2002, en un tràgic accident de cotxe, a les afores de Sant Sebastià, van morir els seus pares. Ella va sobreviure. Desde llavors viu amb la seva àvia materna a Pasaia. L'Aina és una noia simpàtica i molt activa: juga a pilota basca a Donosti, és fan incondicional de l'equip de futbol de la ciutat, li encanta llegir i escriure, i té facilitat per a les llengües i l'estudi en general. Amiga de les seves amigues, i també de les que no ho són tant, li agrada que la gent se senti bé, no soporta les mentides ni les falsedats i sempre intenta treure un somriure a tothom. Actituds prou envejables, sobretot si no ets tant bona persona. Actituds envejables que fan perdre el cap a d'altres que no s'accepten a sí mateixes, i han de fer el mal per creure's algú. L'Aina, per desgràcia, va ser víctima de la seva increïble bondat.

dimecres, 4 de maig de 2011

I di: no hay pánico, sin pánico!

Molta gent es preocupa pel que diràn, pel "ai, quina vergonya", pel "ai, faré el ridícul", pel "ai, això no ho faig prequè es riuran de mi", i és lícit i totalment normal i acceptable que diguin això, de fet jo mateix, molts cops ho dic. Però arriben certs moments, certs punts de la teva vida en que aquest fet no importa, ets valent, vols, davant de tot, passar-ho bé, i gaudir una bona estona. Et tires a la piscina, sense cap preocupació ni remordiment que has fet alguna cosa estúpida o fora de sentit, no. T'ho estàs passant bé. No pretenc anar de despreocupat per la vida, us mentiria si així fós, però a vegades riure d'un mateix, o fer el tonto una estona, no té per què ser del tot dolent. Així doncs avui puc dir-ho! Como me amo!


Cuando nací, ¡qué triunfo!,
entendí que había sido capaz de ganar
a cien millones de hombres rana en celular.
Y había nivel, y trampas.
El segundo quería estudiar alemán,
pero volcó en las caderas de mamá.

Hoy voy a decirlo: ¡cómo me amo!
Y tú ya no puedes hacerme daño.
Soy un ser divino, ven a adorarme.
¡Qué buena suerte amarme tanto!