I com de maco és tot això!

Faig un petit incís en la noveleta que estic escrivint, ja que ho trobo totalment oportú i adeqüat. Fa temps que no em passava per aquí, i quina millor manera de tornar-se a activar que amb un fet com el d'avui. Perquè avui, 22 de juny, és l'aniversari d'una genial i fantàstica persona, és l'aniversari de la meva millor amiga, la Laia. Si sóc sincer no sé ben bé que dir, així que: Moltíssimes felicitats! Espero que poguem gaudir d'aquesta amistat sempre, sempre, i que en tot moment ens poguem donar suport mutuament, com sempre hem fet i que sempre ens ha anat tant i tant rebé!

Dir també, que ens espera un gran, gran estiu per endevant, plens de projectes, videoclips i fotosessions chungues pels terrats, les xerrades  profundes i filosòfiques a les dues de la matinada, i perquè no dir-ho també, les menys profundes. Pel carinyu, per l'amistat, la confiança que em tens i em demostres, sempre acudeixes a mi quant hi han problemes o ets sents malament, i això, no té preu. Ets genial i ho saps, com també saps que aquí tens un amic que t'ajudarà en tot el que calgui. Moltes gràcies per la teva amistat, i per molts anys! Moltes felicitats Laia!

La petita i entranyable Aina: Tornar a conèixer a l'Aina

L'àvia Enara es va alegrar molt de veure'ns, es va alegrar, i alhora tranquilitzar, pensava que ens havia passat alguna cosa, que trigavem massa en arribar i no, simplement ens havíem perdut. Inmediatament ens va fer passar i fins i tot ens volia donar de dinar, ja sabeu com són les àvies de patidores, però nosaltres ja haviem dinat. No podia reprimir l'alegria de ser allí, ni tampoc les ganes de veure a l'àvia, però faltava algú, la persona més important en tota aquesta història: la nostra cosina Aina. La nostra àvia ens va comentar que avui justament tenía partit de pilota basca, el seu esport preferit, a Sant Sebastià, justament d'on veníem (que cruel és el món) i que l'Aina havia fet tot el possible per apurar una mica de temps abans no marxès. Ens estava esperant. Em vaig emocionar. Tant la Mar com jo ens vam mirar als ulls i sabíem perfectament el que faríem aquella tarda, aniriem a veure a la nostra cosina.

I dit i fet, aquest cop cap a la capital vàrem anar un xic més còmodes, per dir-ho d'alguna manera, un Renault 5 no és el cotxe somiat, però abans que perdre't en bus, crec que valia la pena. Ens hi va portar la meva àvia, que està gran però per conduir encara li queda corda. Ens vam acostar al pavelló on tenia el partit, i una monior de gent recorria els voltants, jo em preguntava si tant important era el partit de l'Aina, i no. No és que no fós im portant, sinó que hi havia partit de futbol a l'estadi del costat i allò estava a petar, vaja. Tot i això, al pavelló hi vam arribar d'hora, just per veure calentar a l'Aina. La Mar, amb el seu ja característic ímpetu i efusivitat la cridà des de la grada, crit al qual m'hi vaig unir jo també amb més efusivitat que ma germana i tot. L'Aina es va girar, i qüasi donant un bot d'alegria ens va  tornar el gest amb un gran somriure, i movent la mà a banda i banda amb molta rapidesa. El partit va començar a l'hora prevista, avui l'Aina s'enfronta a unes noies d'Orio, i jo intento gaudir, i alhora entendre de que va el joc, mentre la meva àvia em va ajudant i dient de que va tot en tot moment. Al final del partit, el marcador era clar: 22 a 14 a favor de l'Aina, tot va anar com tothom s'esperava, apuntava maneres per trionfar, tothom ho creia.

En acabar el partit la vam estar esperant al vestíbul del pavelló mentre ella s’endreçava i sortia ja per anar cap a casa. L’àvia ens va explicar amb més profunditat el fet que la preocupava tant, i que la feia patir per la seva néta, i és que creia que a l’escola on va, i més en concret a la seva classe estava sent assetjada, tant física com psicològicament i de manera molt violenta a més. Va ser dir-nos això un altre cop, que em recorregués, per tot el cos, una sensació estranya, com una espècie de calfred difícil d’explicar. L'àvia ens va deixar molt preocupats. Ella afirmava que molts cops sentia que l'Aina, tancada a la seva habitació sempre deia coses com “em sento inferior a la resta”, o “no valc per a res”, “no tinc amb qui parlar”, o – i aquesta és pitjor – “no sé què faig en aquest món”. Va ser realment impactant aquell moment perquè mai havíem tingut un cas d’aquets tan al costat, i dir les frases que suposadament diu, doncs havia de ser un tema molt greu. Li vaig preguntar: - ¿però no té amigues? – Ella em va respondre que li quedava una, la Erika, que era l’unica amiga en qui podia confiar, que de fet la mateixa Aina li va aconsellar que no anés molt amb ella per por a que també fos assetjada. Li deia a la seva pròpia amiga que no anés amb ella perquè no la peguessin! Admirable, ambsolutament admirable.

Encara era d’hora, i l’Aina ja sortia. Com si fós l’àvia al matí també ens va saludar amb una expressió d’enorme felicitat, ens va abraçar a ma germana i a mi, als dos alhora. “Estàs feta tota una dona”, vaig dir-li. Però no era un ambient per parlar, els gestos parlaven per si sols, les abraçades, els petons les carícies. Ja tindriem temps de parlar, ja! I de sobte, per un moment, no semblava que tot allò que ens explicà l’avia anteriorment fos cert ja que en la seva cara s'hi dibuixava una expressió d'enorme felicitat, s'hi dibuixava un gran somriure descomunal que em deia tot el contrari. Vam estar xerrant una bona estona, si uns vint minuts mentre anàvem en cotxe, el temps que vam trigar a arribar a casa de nou. Teníem tantes coses que explicar-nos els uns als altres, que no sabíem ni per on començar. Ens vam estar tota l'estona intercanviant experiències, records i emocions fins gairebé quarts d’una de la matinada. Aquella nit sí que vaig dormir bé, i amb la satisfacció de conèixer altre cop l’Aina de sempre. L’Aina feliç.

La petita i entranyable Aina. Un viatge inprevistament massa llarg

L'optimisme i positivisme desfermat el dia anterior per ma germana, sabent els problemes que patía la nostra cosina Aina, va fer que el temps passés ràpid, molt ràpid, i ja sense adonar-nos ens vam plantar a l'estació de Sants com si res. Dic com si res perquè el tren sortia a dos quarts de vuit del matí, set i mitja pels amics, i clar, això suposa matinar un xic, més encara si ja estàs de vacances. Però bé allí estàvem, disposats a passar cinc dies genials amb la poca família que tens por ahi, una mica oblidada, en realitat era genial poder passar aquells dies allà. Feia temps que no em sentia tant i tant content, amb tanta pau al meu interior. Era un gran moment.

Com no podia ser d'una altra manera la Mar va agafar ràpidament el seient amb finestra, i es va posar a dormir. Tot succeía amb tranquilitat, era un viatge llarg, molt llarg, sis horetes que s'havien de passar com fóssin, així que equipat amb reproductor de música i portàtil en mà, per digerir l'estona. I ja ràpidament es passaria el temps, no se si per l'ànsia de veure a l'àvia i l'Aina, però el viatge s'anava fent curt. Veia com totes les parades de ciutats petites com la nostra anàven passant i passant, suposu perquè el tren feia poques escales que el viatge va ser curt, només cinc parades va fer el tren. La Mar sempre aprofitava aquestes parades per anar al lavabo i coses semblants, ja que amb el tren en marxa és capaç de marejar-se. En l'ultima parada, la de Pamplona, vaig decidir fer la ultima dormideta abans d'arribar a Sant Sebastià, i em vaig adormir.

Un soroll estrident i desagradable com d'entre sirena i botzina alhora, va penetrar pel meu cap i em despertar de cop, amb un petit bot en el seient. El tren estava aturat. Vaig mirar ràpidament el rellotge: 14:27 hores, vaig quedar-me pensatiu durant un moment, el tren s'havia retrasat 1 hora? Em va donar per mirar a fora i sorpresa: Irún. De cop em vaig sentir desolat. La Mar seguía a lo seu, a dormir i clar vaig haver de despertar-la, i un cop vam descarregar maletes i vàrem constatar que ens trobàvem a, mes o menys, trenta quilòmetres d'on ens haviem de baixar realment vam començar a informar-nos per arribar a Sant Sebastià. A peu d'andana hi havia una noia d'informació molt mona que ens va dir mes o menys com havíem d'anar, havíem d'agafar els "rodalies" d'allí, fins a l'estació de Sant Sebastià, trajecte de mitja horeta si fa no fa, i que d'allí agaféssim un bus que ens portés a Pasaia Donibane. I dit i fet. En mitja hora ja érem a la capital, i ma germana i jo vam decidir quedar-nos a dinar per allí, eren les 15:12 i crec que ja tocava.

Un cop dinadets i descansadets de tant de viatge, ens vam disposar a buscar el bus que ens portés al nostre destí, d'una vegada per totes. Ens van comentar que el bus que anava a Pasai Donibane, passava cada hora i mitja, i que en el seu lloc podíem escollir agafar el bus que porta al poble del costat: Lezo. Sense cap mirament vam agafar aquest sense pensar-ho, sense saber tota la maleïda barbaritat que hauriem de caminar d'un poble a un altre, pero senyores i senyors ja suficient vam fer en arribar allí. L'àvia ens esperava a casa seva per dinar a l'hora que suposadament nosaltres arribàvem, és a dir, quan vam arribar a Irún. Dues hores i mitja més tard, i desprès de moltes voltes vam arribar a casa. Per fi tots junts a casa. 

La petita i entranyable Aina. Una notícia preocupant

Divendres 3 d'abril, quatre de la tarda. Una calor inhumana i asfixiant embolcalla tota la casa, a la meva habitació, la finestra oberta de bat a bat, en un intent de pensar que per allí hi passaria una mica d'aire, pobre de mi, que ingenu! Intentava dormir, fer baqueina, descansar desprès de la dura setmana a la universitat, ja se sap, treballs i exàmens abans de la Setmana Santa. Però entre aquella calor insuportable, i els obrers de la bastida de l'edifici del costat, fent soroll com els que més, i amb la ràdio al màxim amb un cassette de Camela posat, que voleu que us digui, allò no hi havia qui ho suportés. Però de sobte, en un instant, trencant tota aquella atmosfera, va sonar el telèfon.

Per la meva sorpresa, grata sorpresa, va resultar ser l'àvia Itxako, la meva àvia materna que viu al País Basc. Em va comentar que perquè no ens acostàvem a passar la Setmana Santa allí, la Mar (que és ma germana) i jo, que ens ho passaríem bé, i que desconnectaríem bastant de la vida de ciutat. La veritat és que jo feia un parell d'hores que ja estava de vacances, no tenia cap pla durant aquella setmana i la Mar segurament no tindria partit de bàsquet aquell cap de setmana, així que li vaig dir que sí amb un convenciment total i majúscul. Va ser llavors quant, qüasi acabada la conversa, li vaig preguntar per la nostra cosina, l'Aina, que des de l'accident on hi van morir tiets no en sabíem pràcticament res. Doncs bé, no sé pas com, però la conversa  va donar un gir inesperat, l'àvia amb veu tremolosa i trista em va comentar que les coses no anaven gaire bé, que l'Aina tenia problemes. Em va dir que molts cops tornava a casa amb morats als braços i a les cames, que no menjava gairebé res, i que el seu rendiment a l'escola estava baixant molt. L'Aina li deia que tot allò era dels entrenaments, que treballava dur, i que algun cop es queia, però l'àvia és difícil d'enganyar, i ella el que sospitava es que la maltractaven a l'escola. Però l'Aina no feia més que repetir que no, que a l'escola no passava res, i que estigués tranquil·la. El que realment volia l'àvia, era que ens acostéssim allí per animar a l'Aina, per estar tots junts durant uns dies, i també per intentar esbrinar que li passava. De fet nosaltres dos, som la única família que els hi queda.

Desprès d'aquella preocupant conversa, evidentment jo també estava bastant capficat pel tema, fa poc a classe havíem parlat sobre coses d'aquestes, i no es que siguin molt agradables que diguem. Vaig intentar reprendre de nou la odissea d'intentar descansar una estona, per relaxar-me, per no trencar-me massa el cap i d'alguna manera intentar calmar la situació. Que va! Calor, més obres al costat, més cassette de Camela a tota pastilla, més la preocupació que tenia sobre la meva cosina, eren combinacions impossibles. Així que vaig posar-me mans a la obra, a buscar els bitllets de tren per marxar el més aviat possible. Just en aquells instants va aparèixer la meva germana, la Mar, somrient i contenta com és ella. Encara molt més quan li vaig explicar que marxàvem al Pais Basc de vacances amb l'àvia Itxako i la cosina Aina. Estava exultant d'alegria, però, evidentment li havia d'explicar tota la problemàtica que succeí amb la nostra cosina. Com no podia ser d'una altra manera ella també es va quedar bastant preocupada. Però fent gala del su increïble optimisme em va donar la mà i em va dir: - Tranquil, això ho solucionarem com que és la nostra cosina preferida - i va marxar a l'habitació a preparar-se la motxilla. Aquelles paraules em van alegrar el que quedava de dia. Jo també em vaig posar a fer la motxilla, l'àvia Itxako i l'Aina, ens esperaven. 

La petita i entranyable Aina. Pròleg.

Ja fa uns quants anys, concretament quatre, vaig començar a escriure i dibuixar un petit relat sobre una noia, l'Aina i la seva dura i complicada història. He de concretar el context històric, per dir-ho d'alguna manera de fa quatre anys. Crec recordar que cap a l'any 2006, va sorgir arreu d'Espanya, un fenòmen que, lamentablement, cada cop va més en augment, conegut com a de bulling, que per entendre'ns és assetjament escolar. Senzillament consisteix en el maltractament tant física, com psiquicament, dels propis alumnes cap a d'altres dins de l'àmbit escolar, i també fora d'ell, fets que han deixat profundes seqüèles a les victimes, com greus crisis d'ansietat, o en algunes ocasions a arribar a l'extrem del suïcidi.

La història que pretenc relatar durant les properes entrades en aquest blog és una mica el resum, o les actituds que prenen uns i altres dins d'aquesta espècie de joc, dins d'aquesta espècie de relació entre la víctima i els agresors. Aquesta història és totalment fictícia, però correspon, molts cops, al que solen passar les persones que han de viure dia a dia aquets lamentables fets. Aquesta petita història anirà ambientada amb fotografíes de tots els llocs per on transcurreix la història. Avui només la presento, a ella a l'Aina, la veritable protagonista d'aquesta història de patiment, de superació i de dolor. Al igual que ella moltes persones pateixen constantment, i crec que és just fer memòria de totes elles. Així doncs, no m'allargo més, amb tots vosaltres, la petita i entranyable Aina.

Aina Rives Azpeitia. Nascuda el 27 d'abril de 1993 a Pasaia, Guipúscoa.

De pare català i de mare basca, Aina va néixer a casa de la seva àvia materna, a la petita població de Pasaia. Va viure sempre amb els seus pares a Sant Sebastia, i baixava cada estiu a Catalunya, al nostre poble, Viladecans, d'on era originari son pare. L'any 2002, en un tràgic accident de cotxe, a les afores de Sant Sebastià, van morir els seus pares. Ella va sobreviure. Desde llavors viu amb la seva àvia materna a Pasaia. L'Aina és una noia simpàtica i molt activa: juga a pilota basca a Donosti, és fan incondicional de l'equip de futbol de la ciutat, li encanta llegir i escriure, i té facilitat per a les llengües i l'estudi en general. Amiga de les seves amigues, i també de les que no ho són tant, li agrada que la gent se senti bé, no soporta les mentides ni les falsedats i sempre intenta treure un somriure a tothom. Actituds prou envejables, sobretot si no ets tant bona persona. Actituds envejables que fan perdre el cap a d'altres que no s'accepten a sí mateixes, i han de fer el mal per creure's algú. L'Aina, per desgràcia, va ser víctima de la seva increïble bondat.