dimarts, 17 de maig de 2011

La petita i entranyable Aina. Una notícia preocupant

Divendres 3 d'abril, quatre de la tarda. Una calor inhumana i asfixiant embolcalla tota la casa, a la meva habitació, la finestra oberta de bat a bat, en un intent de pensar que per allí hi passaria una mica d'aire, pobre de mi, que ingenu! Intentava dormir, fer baqueina, descansar desprès de la dura setmana a la universitat, ja se sap, treballs i exàmens abans de la Setmana Santa. Però entre aquella calor insuportable, i els obrers de la bastida de l'edifici del costat, fent soroll com els que més, i amb la ràdio al màxim amb un cassette de Camela posat, que voleu que us digui, allò no hi havia qui ho suportés. Però de sobte, en un instant, trencant tota aquella atmosfera, va sonar el telèfon.


Per la meva sorpresa, grata sorpresa, va resultar ser l'àvia Itxako, la meva àvia materna que viu al País Basc. Em va comentar que perquè no ens acostàvem a passar la Setmana Santa allí, la Mar (que és ma germana) i jo, que ens ho passaríem bé, i que desconnectaríem bastant de la vida de ciutat. La veritat és que jo feia un parell d'hores que ja estava de vacances, no tenia cap pla durant aquella setmana i la Mar segurament no tindria partit de bàsquet aquell cap de setmana, així que li vaig dir que sí amb un convenciment total i majúscul. Va ser llavors quant, qüasi acabada la conversa, li vaig preguntar per la nostra cosina, l'Aina, que des de l'accident on hi van morir tiets no en sabíem pràcticament res. Doncs bé, no sé pas com, però la conversa  va donar un gir inesperat, l'àvia amb veu tremolosa i trista em va comentar que les coses no anaven gaire bé, que l'Aina tenia problemes. Em va dir que molts cops tornava a casa amb morats als braços i a les cames, que no menjava gairebé res, i que el seu rendiment a l'escola estava baixant molt. L'Aina li deia que tot allò era dels entrenaments, que treballava dur, i que algun cop es queia, però l'àvia és difícil d'enganyar, i ella el que sospitava es que la maltractaven a l'escola. Però l'Aina no feia més que repetir que no, que a l'escola no passava res, i que estigués tranquil·la. El que realment volia l'àvia, era que ens acostéssim allí per animar a l'Aina, per estar tots junts durant uns dies, i també per intentar esbrinar que li passava. De fet nosaltres dos, som la única família que els hi queda.


Desprès d'aquella preocupant conversa, evidentment jo també estava bastant capficat pel tema, fa poc a classe havíem parlat sobre coses d'aquestes, i no es que siguin molt agradables que diguem. Vaig intentar reprendre de nou la odissea d'intentar descansar una estona, per relaxar-me, per no trencar-me massa el cap i d'alguna manera intentar calmar la situació. Que va! Calor, més obres al costat, més cassette de Camela a tota pastilla, més la preocupació que tenia sobre la meva cosina, eren combinacions impossibles. Així que vaig posar-me mans a la obra, a buscar els bitllets de tren per marxar el més aviat possible. Just en aquells instants va aparèixer la meva germana, la Mar, somrient i contenta com és ella. Encara molt més quan li vaig explicar que marxàvem al Pais Basc de vacances amb l'àvia Itxako i la cosina Aina. Estava exultant d'alegria, però, evidentment li havia d'explicar tota la problemàtica que succeí amb la nostra cosina. Com no podia ser d'una altra manera ella també es va quedar bastant preocupada. Però fent gala del su increïble optimisme em va donar la mà i em va dir: - Tranquil, això ho solucionarem com que és la nostra cosina preferida - i va marxar a l'habitació a preparar-se la motxilla. Aquelles paraules em van alegrar el que quedava de dia. Jo també em vaig posar a fer la motxilla, l'àvia Itxako i l'Aina, ens esperaven. 

1 comentari:

  1. Siiiiii, una nova entrega, ja en tenia ganes. M'ha agradat, com sempre. Lo de obres al costat, m'ha recordat a les obres que ara mateix tens al costat, m'he fet gracia xD

    ResponElimina