dimarts, 24 de maig del 2011

La petita i entranyable Aina. Un viatge inprevistament massa llarg

L'optimisme i positivisme desfermat el dia anterior per ma germana, sabent els problemes que patía la nostra cosina Aina, va fer que el temps passés ràpid, molt ràpid, i ja sense adonar-nos ens vam plantar a l'estació de Sants com si res. Dic com si res perquè el tren sortia a dos quarts de vuit del matí, set i mitja pels amics, i clar, això suposa matinar un xic, més encara si ja estàs de vacances. Però bé allí estàvem, disposats a passar cinc dies genials amb la poca família que tens por ahi, una mica oblidada, en realitat era genial poder passar aquells dies allà. Feia temps que no em sentia tant i tant content, amb tanta pau al meu interior. Era un gran moment.


Com no podia ser d'una altra manera la Mar va agafar ràpidament el seient amb finestra, i es va posar a dormir. Tot succeía amb tranquilitat, era un viatge llarg, molt llarg, sis horetes que s'havien de passar com fóssin, així que equipat amb reproductor de música i portàtil en mà, per digerir l'estona. I ja ràpidament es passaria el temps, no se si per l'ànsia de veure a l'àvia i l'Aina, però el viatge s'anava fent curt. Veia com totes les parades de ciutats petites com la nostra anàven passant i passant, suposu perquè el tren feia poques escales que el viatge va ser curt, només cinc parades va fer el tren. La Mar sempre aprofitava aquestes parades per anar al lavabo i coses semblants, ja que amb el tren en marxa és capaç de marejar-se. En l'ultima parada, la de Pamplona, vaig decidir fer la ultima dormideta abans d'arribar a Sant Sebastià, i em vaig adormir.

Un soroll estrident i desagradable com d'entre sirena i botzina alhora, va penetrar pel meu cap i em despertar de cop, amb un petit bot en el seient. El tren estava aturat. Vaig mirar ràpidament el rellotge: 14:27 hores, vaig quedar-me pensatiu durant un moment, el tren s'havia retrasat 1 hora? Em va donar per mirar a fora i sorpresa: Irún. De cop em vaig sentir desolat. La Mar seguía a lo seu, a dormir i clar vaig haver de despertar-la, i un cop vam descarregar maletes i vàrem constatar que ens trobàvem a, mes o menys, trenta quilòmetres d'on ens haviem de baixar realment vam començar a informar-nos per arribar a Sant Sebastià. A peu d'andana hi havia una noia d'informació molt mona que ens va dir mes o menys com havíem d'anar, havíem d'agafar els "rodalies" d'allí, fins a l'estació de Sant Sebastià, trajecte de mitja horeta si fa no fa, i que d'allí agaféssim un bus que ens portés a Pasaia Donibane. I dit i fet. En mitja hora ja érem a la capital, i ma germana i jo vam decidir quedar-nos a dinar per allí, eren les 15:12 i crec que ja tocava.


Un cop dinadets i descansadets de tant de viatge, ens vam disposar a buscar el bus que ens portés al nostre destí, d'una vegada per totes. Ens van comentar que el bus que anava a Pasai Donibane, passava cada hora i mitja, i que en el seu lloc podíem escollir agafar el bus que porta al poble del costat: Lezo. Sense cap mirament vam agafar aquest sense pensar-ho, sense saber tota la maleïda barbaritat que hauriem de caminar d'un poble a un altre, pero senyores i senyors ja suficient vam fer en arribar allí. L'àvia ens esperava a casa seva per dinar a l'hora que suposadament nosaltres arribàvem, és a dir, quan vam arribar a Irún. Dues hores i mitja més tard, i desprès de moltes voltes vam arribar a casa. Per fi tots junts a casa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada