La nit és maca, la nit és bella

I és que jo no entenc
per què tanta gent
dels desitjos fa somnis
però no s'atreveix!
Potser és cert que hi ha cops
en que jo mateix
no goso fer el que faig
aquesta nit!

Natura morta

Molts cops hem vist per la televisió, i en diversos mitjans, com el Món que coneixem s'està ensorrant, s'estan trencant els fonaments de la natura en la que vivim, o s'està produïnt un desequilibri brutal. El pitjor, és que no fem res per evitar-ho, petits gestos que entre tots podriem canviar el Món. És exactament això el que vull expresar amb aquesta obra, titulada "Natura morta", i que senzillament expressa aquesta petita reflexió. Com l'ésser humà empressona a la natura amb uns mitjans qüasi inpensables, i com fa que es trobi en una mena de gàbia, on poc a poc es va debilitant, es va pansint, es va morint, lentament, i sense patir.

Aquesta petita peça escultòrica està feta amb dos materials principals, que són el filferro, i fil de pescar. En un principi, la peça de filferro exterior, l'esquelet de l'escultura, aquesta forma enrrabassada ha de donar la sensació del que es, de caos, descontrol, que és reforçada per una mena d'interconexions de fil de pescar en el seu interior, un material que, tensat, pot ser altament perillós. I és amb el que he jugat, amb aquesta capacitat del fil de ferir, de fer mal.

I per acabar trobem dos elements que venen incorporats per entendre una mica més la peça: La gàbia, i la natura. La gàbia, evidentment, és aquesta reixa que envolta el filferro d'una manera irregulat, insegura, que és de la manera amb la que sol actuar l'ésser humà. I tenim la natura, que és la protagonista, perquè està atrapada, està situada d'una manera en que és molt fàcil poder ficar-la, però molt difícil treure-la. I ha estat amb això amb el que he volgut expressar aquesta idea d'empresonament, aquesta idea que encara no acceptem, que a la natura li passa el que li passa, només per culpa nostra.

L'important és el recorregut, el camí

No se si algun cop heu tingut la sensació que esteu tirant la vida una mica a les escombraries. Segurament si. Potser és que no valorem la feina que fem? Per allò que hem lluitat? Per allò que hem patit? I ara que? No prengueu a la lleugera les meves paraules si un dia dic que ho engego tot a rodar, abandono la vida corrent i marxo lluny, on no em trobarà ni el tato. Evidentment això no ho puc fer. Tampoc seré tant hipòcrita de pensar i creure'm una cosa que no podré complir, i que com acabo de dir, en la que ni tan sols hi crec. Però pensem-hi per un moment: Que seria de la nostra vida si per unes circumstàncies donades, ho haguéssim de deixar tot? Que faríem? A on aniríem? Com viuríem?

Ara mateix sento un buit de tipus espiritual i màgic, sobre la feina que faig. No sé realment com seguir, com continuar. El món conceptual és molt bo, és genial, és fantàstic, però falta alguna cosa. Hi han pensaments al meu cap de tipus acadèmic i de tipus moral, que s'enfronten entre si, que es peguen l'un amb l'altre en un combat de boxa sense fi per veure qui té raó. El pensament acadèmic em diu que tot allò que pinti, dibuixi o esculpeixi, mentre tingui un significat, val. La moral, en canvi, em diu que troba inacceptable i insultant que, per exemple, un vàter o bidet firmat per un senyor que a si mateix es deia artista, sigui considerada una peça d'art. Val, estem d'acord. I què?

A mesura que vaig escrivint això, més me n'adono que la majoria de feina que he fent fins ara, pertany a un d'aquets dos pensaments que acabo de descriure. I sabeu el pitjor de tot? Que per una banda, la moral té raó, estic fent coses a vegades insultants, però les obres que he fet les considero genials. Digueu-me bipolar, però no sé a quin pensament fotre-li cas. Es com si tingués al "angelet bo" en un costat i al "angelet dolent" a l'altre, i els dos menjant-me el cap, intentant convèncer d'allò que he de pensar. Aneu a cagar tots dos, collons! Deixeu-me viure en pau, i deixeu-me pintar, dibuixar i esculpir com em doni la gana, doncs és aquest el meu camí, el meu recorregut a la vida, i si he de canviar, ja ho faré en un altre moment en que estigui una pèl més apurat. Doncs potser així ha de ser, un camí, un recorregut a la vida. 

Estats d'ànim

En aquest treball pictòric, he volgut desenvolupar en la idea i la tècnica del pintor anglès Michael Porter, el qual inclou la natura als seus cuadres i teles, creant espais i dimensions amb la pintura i la natura. Natura que podem trobar en forma de fulles, tijes, branques, o d'altres elements que trobaríem fàcilment en un parc o en un bosc. Per a mi ha estat important aquest mètode de treball, perquè m'ha ajudat a contemplar i a estar pendent de la tela, es a dir, et fas a la idea que no és només pintura i prou. És tot un seguit d'elements que creen espais i relleus, que s'uneixen a la pintura, constituïnt un "tot" i creant imatges visualment molt potents i harmòniques. 

Estats d'ànim

Així és com es titula aquesta sèrie, la qual m'està servint de preparació per a la realització d'un projecte pictòric que encara estic realitzant. Aquestes són obres d'un format petit, d'aproximadament 46x38 cm., on es fusionen dos tècniques: el dripping, o action painting i la ja esmentada utilització de la natura com a element important i imprescindible de l'obra. 

En aquest treball cada tela representa un estat d'ànim diferent, i es veu reflectit en la manera de treballar l'obra, així doncs l'energia ens presenta colors vius verds que ajuden a donar una imatge positiva i animada, l'alegría la trobem representada en colors vius i molt de moviment en la tela, la tristor en canvi amb negres i grisos, colors bruts i una tela bastant estàtica i sense gaire dinamisme i per acabar trobem el dubte, que podríem dir que és una mica la barreja de les dues, colors apagats i una mica bruts, com son aquets ocres i negres i una petita i lleu insinuació de moviment representada en aquesta obra.

Energia. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2011.



Alegria. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2010.

Tristor. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2010.

Dubte. Tècnica mixta sobre tela. 46x38 cm. 2010.

Camp de blat

Aquest és un dels primers treballs que vaig realitzar en el meu primer curs a Belles Arts, per l'assignatura de pintura. Es tracta de treballar la sèrie, la continuïtat, la relació entre teles. I en el meu cas he volgut portar-ho a una temàtica molt paisatgística, com pot ésser un camp de blat. Aquesta obra consta de tres teles de 73x60 cm., pintat amb acrílic, i on es pot apreciar clarament que aquesta sèrie te una relació concreta, es necessita l'una de l'altre, i forma un "tot", per entendre'ns: una tela no pot quedar sola sense les altres dues. És d'aquesta manera com es crea una mena de forta interrelació entre elles, creant un únic i indivisible paisatge.

Per aquest treball em vaig inspirar en la obra i el treball de Vincent Van Gogh, i he intentat imitar la seva pinzellada tant plena de pintura i de vida en aquest camp de blat, tal i com ell ja va fer un cop. Podem veure com en aquesta obra cada part està plenament diferenciada, la terra, l'horitzó i el cel es fonen i donen aquesta sensació de tranquil·litat i harmonia. El blat es presenta cambiant i en moviment, amb una pinzellada gruixuda i amb gran quantitat de materia, mentre que el cel contraposa aquesta pinzellada amb un moviment més pla, senzill i serè. Aquesta obra pretèn obrir la porta a una sèrie de teles amb el mateix objectiu: unir un paisatge amb diferents imatges.



Camp de blat I. Acrílic sobre tela. 73x60 cm. 2010



Camp de blat II. Acrilic sobre tela. 73x60 cm. 2010



Camp de blat III. Acrílic sobre tela. 73x60 cm. 2010