No se si algun cop heu tingut la sensació que esteu tirant la vida una mica a les escombraries. Segurament si. Potser és que no valorem la feina que fem? Per allò que hem lluitat? Per allò que hem patit? I ara que? No prengueu a la lleugera les meves paraules si un dia dic que ho engego tot a rodar, abandono la vida corrent i marxo lluny, on no em trobarà ni el tato. Evidentment això no ho puc fer. Tampoc seré tant hipòcrita de pensar i creure'm una cosa que no podré complir, i que com acabo de dir, en la que ni tan sols hi crec. Però pensem-hi per un moment: Que seria de la nostra vida si per unes circumstàncies donades, ho haguéssim de deixar tot? Que faríem? A on aniríem? Com viuríem?
Ara mateix sento un buit de tipus espiritual i màgic, sobre la feina que faig. No sé realment com seguir, com continuar. El món conceptual és molt bo, és genial, és fantàstic, però falta alguna cosa. Hi han pensaments al meu cap de tipus acadèmic i de tipus moral, que s'enfronten entre si, que es peguen l'un amb l'altre en un combat de boxa sense fi per veure qui té raó. El pensament acadèmic em diu que tot allò que pinti, dibuixi o esculpeixi, mentre tingui un significat, val. La moral, en canvi, em diu que troba inacceptable i insultant que, per exemple, un vàter o bidet firmat per un senyor que a si mateix es deia artista, sigui considerada una peça d'art. Val, estem d'acord. I què?
A mesura que vaig escrivint això, més me n'adono que la majoria de feina que he fent fins ara, pertany a un d'aquets dos pensaments que acabo de descriure. I sabeu el pitjor de tot? Que per una banda, la moral té raó, estic fent coses a vegades insultants, però les obres que he fet les considero genials. Digueu-me bipolar, però no sé a quin pensament fotre-li cas. Es com si tingués al "angelet bo" en un costat i al "angelet dolent" a l'altre, i els dos menjant-me el cap, intentant convèncer d'allò que he de pensar. Aneu a cagar tots dos, collons! Deixeu-me viure en pau, i deixeu-me pintar, dibuixar i esculpir com em doni la gana, doncs és aquest el meu camí, el meu recorregut a la vida, i si he de canviar, ja ho faré en un altre moment en que estigui una pèl més apurat. Doncs potser així ha de ser, un camí, un recorregut a la vida.
Ara mateix sento un buit de tipus espiritual i màgic, sobre la feina que faig. No sé realment com seguir, com continuar. El món conceptual és molt bo, és genial, és fantàstic, però falta alguna cosa. Hi han pensaments al meu cap de tipus acadèmic i de tipus moral, que s'enfronten entre si, que es peguen l'un amb l'altre en un combat de boxa sense fi per veure qui té raó. El pensament acadèmic em diu que tot allò que pinti, dibuixi o esculpeixi, mentre tingui un significat, val. La moral, en canvi, em diu que troba inacceptable i insultant que, per exemple, un vàter o bidet firmat per un senyor que a si mateix es deia artista, sigui considerada una peça d'art. Val, estem d'acord. I què?
A mesura que vaig escrivint això, més me n'adono que la majoria de feina que he fent fins ara, pertany a un d'aquets dos pensaments que acabo de descriure. I sabeu el pitjor de tot? Que per una banda, la moral té raó, estic fent coses a vegades insultants, però les obres que he fet les considero genials. Digueu-me bipolar, però no sé a quin pensament fotre-li cas. Es com si tingués al "angelet bo" en un costat i al "angelet dolent" a l'altre, i els dos menjant-me el cap, intentant convèncer d'allò que he de pensar. Aneu a cagar tots dos, collons! Deixeu-me viure en pau, i deixeu-me pintar, dibuixar i esculpir com em doni la gana, doncs és aquest el meu camí, el meu recorregut a la vida, i si he de canviar, ja ho faré en un altre moment en que estigui una pèl més apurat. Doncs potser així ha de ser, un camí, un recorregut a la vida.
l'angelet dolent, no seria el dimoni? xD
ResponEliminano, no, fora conyes
tu molas, Joan :D