La petita i entranyable Aina: Una mica de calma. Tornar a casa.

El sopar semblava un funeral, tots estàvem molt callats, menjant aquell trist plat de sopa que teníem a taula. La primera que va acabar va ser l’Aina, que va deixar el plat a l’aigüera, i va anar-se’n a la seva habitació mentre s’anava menjant una poma. La seva cara, el seu estat d'ànim reflexaven moltíssima tristesa, por, desconcert, inseguretat. Jo em sentia impotent davant la situació, em sentia trist per ella, amb ràbia, de no poder fer gran cosa per ajudar-la. Sense fer massa soroll, i no pertorbar l’ambient inòspit del sopar, jo també em vaig dirigir cap a la cuina, que juntament amb la Mar vam fregar els plats. En acabat no sabíem què fer, si anar a parlar amb l’Aina, o deixar-la que es desfogués, era una situació complicada. Fent cas al consell de l’àvia, la vam deixar estar, a veure si així es calmava una mica. La nit no va ser especialment tranquil·la, ni molt menys, perquè tots d’una manera o una altra estàvem amb l’ai al cor, preocupats per la difícil situació de l’Aina, i no volíem que fes qualsevol bestiesa.

Al dia següent va ser més calmat que l’anterior, vàrem seguir visitant llocs per als voltants del poble. Aquest cop era Hernani, on vam passar el matí, i on vam reservar taula per sopar a una sidreria del poble. Vam dinar a Pasai, i en acabat vam anar a un altre poblet de la zona, Oiartzun, i tal i com estava marcat, després de visitar el poble, vam anar a sopar. El dia va passar sense cap incident. Anaven passant els dies, i semblava que la cosa s’anés calmant, i ja veiem  l’Aina com persona més distesa, més alegre, més feliç després de tot. I així es van succeir els dies fins que vam haver d’abandonar Euskadi. Jo pensava en la cara que se li posaria a l’Aina a l’anar-nos-en d’allà.

El viatge de tornada va ser diferent al d’anada, ja que vam comprar uns bitllets d’avió per anar a Barcelona des de l’aeroport d’Irun. L’àvia ens va acompanyar fins allà, per descomptat també va venir l’Aina a acomiadar-se de nosaltres. Un cop a l’aeroport vàrem haver d’esperar més d'una hora abans d’embarcar a l’avió. Aquells minuts passàven lents i es feien eterns.

Ja era l’hora de marxar. Ens vam acomiadar d’elles. Aina, com si fos el primer dia també ens va acomiadar amb un gran somriure, que semblava que tots aquells problemes que tenia ella no haguessin existit mai, però ella no podia ocultar tot el patiment que portava a sobre, segurament durant uns quant dies se’n deuria desfer d’ells per poder mostrar una altra cara als altres, de la qual realment tenia a la realitat. Ja plorant, em va abraçar fort, com si no  ens anéssim a veure mai més. Jo no sabía del cert quant tornaria a veure-la, però sempre em van quedar les ganes de quedar-me allà per sempre, i per poder estar més amb la gent que m’estimo, per poder estar amb l’Aina. Adéu, em va dir. Ens veurem aviat. Gairebé sense adonar-nos-en ja estàvem de camí a Barcelona, volant pel cel d’Euskadi.