A l’endemà no vàrem perdre el temps, no, es va aprofitar al màxim, després de la passejada del dia anterior amb l’àvia Enara per Pasai, avui tocava Lezo, el poblet del costat, i en el que segons tenia entès s’hi menja molt bé, cosa que va ser totalment certa. La tarda ens va donar més de si, i vam anar a l’altre poble del costat, Errenteria. L’Aina, potser perquè ja tenia vacances estava més somrient, més feliç. Potser perquè en tot un temps deuria mostrar una cara més trista. El poble estava molt bé, molt entretingut en gran part perquè, juntament amb els altres pobles del costat estaven de festes majors, ja sabeu, festes populars, amb les coses típiques de cada poble i de la terra en general. Però just quant ja ens disposavem a marxar d’Errenteria, perquè ja es feia fosc, va succeir un fet “anormal”, inusual.
En un segon tenia a l’Aina amagant-se darrere meu amb les faccions de la cara clarament desdibuixades per la por i el desconcert, acompanyada d’unes paraules amb to de pànic i de nervosisme: “podem donar la volta si us plau?” em va demanar com suplicant-me. Mentrestant mirava a l’altra vorera, tres noies que anaven vestides de militar i d'un cert estil punky, i em vaig fixar que anaven mirant a un cantó i un altre del carrer, com buscant alguna cosa. Van passar de llarg. L’Aina quasi plorant va anar-se’n corrent cap al cotxe tota espantada i dient-nos que ens donéssim pressa per anar a casa. Jo no entenia res de res. L’àvia Enara, com llegint els meus pensaments altre cop, va dir: “Són aquelles tres noies les que maltracten i assetgen l’Aina”.
Aquestes paraules em van sentar pitjor que les que va pronunciar l’àvia ahir. He tingut gairebé davant dels meus nassos a aquelles persones que no deixaven en pau a la meva cosina, i jo de braços plegats com si res. L’àvia em va dir que era millor així, si els hi feia alguna cosa a aquelles noies, i s’assabentaven que jo sóc família d’Aina, anirien buscant de venjança.
– I què podem fer? – vaig preguntar.
– No podem fer res, només esperar, fill, només esperar – em va respondre
– No podem fer res? I esperar a què, si es pot saber?
– A que tot això pugui acabar.
Semblava una conversa absurda i totalment infructuosa. Em vaig sentir tant impotent, sabent que no podia fer res per ajudar, i menys a una de les poques persones que em queden en vida i que encara m'estimo. Realment frustrant.
Semblava una conversa absurda i totalment infructuosa. Em vaig sentir tant impotent, sabent que no podia fer res per ajudar, i menys a una de les poques persones que em queden en vida i que encara m'estimo. Realment frustrant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada