dijous, 30 de juny del 2011

I seguirem cantant, aclucarem els ulls, mentre imaginem anar mes lluny...

No sabria com expresar amb paraules, tots els sentiments, totes les sensacions, totes les emocions que es senten i es viuen a Lourdes. Lourdes és compromís, Lourdes és servei, Lourdes és somriures, petons, abraçades, Lourdes és ajudar al malalt, Lourdes es divertir-se amb els més petits, Lourdes és afecte, Lourdes és sinceritat, Lourdes és amor. Són moments que et marquen per tota la vida, per uns breus moments, per uns dies, et canvia la concepció del nostre mon, tal i com el coneixem, i de cop i volta ens entreguem, en cos i ànima a una tasca lloable i admirable.



Quant vaig començar amb els peregrinatges, cap al ja llunyà 2007, no sabia on em ficava ben bé. Però e vaig deixar portar. He de reconéixer que tot aquell ambient em va sobtar, em va agafar ben fort, i encara no m'ha deixat anar. Van ésser cinc dies molt intensos, amb els quals vaig aprendre moltes coses, pot semblar arriscat dir-ho, però coses sobre el sentit de la meva vida envers els altres. Veus un esperit de superació tant gran, que quan et poses a pensar que l'altre dia et vas donar un cop, i clamaves al cel i la terra del mal que et feia, i veus tota la gent del teu voltant a Lourdes i penses: I jo m'he de preocupar per això? Ells si que tenen problemes, i els estan afrontant, i s'estan ensortint. Tenen força per tirar endevant.



Em sap greu no poder expressar tot el que sento en paraules, però es que és massa per a mi. Lourdes em captiva cap any i m'envolcalla, és un temps que s'ha de viure, que s'ha de sentir. I un cop arribats aquí, a casa nostra, no deixar-ho, com be diu el meu gran amic Oriol Sánchez, munta't a la vida, al cor, com un petit Lourdes, viu Lourdes cada dia! Moltíssimes gràcies a tots aquells que cada any feu que Lourdes sigui genial, en especial a tota la gent del grup d'animació, la gent de Viladecans, i tots aquells amb els que algún cop hi he conincidit, a tots vosaltres, mil gràcies!




Viu Lourdes cada dia, més content que mil somriures!

dimecres, 22 de juny del 2011

I com de maco és tot això!

Faig un petit incís en la noveleta que estic escrivint, ja que ho trobo totalment oportú i adeqüat. Fa temps que no em passava per aquí, i quina millor manera de tornar-se a activar que amb un fet com el d'avui. Perquè avui, 22 de juny, és l'aniversari d'una genial i fantàstica persona, és l'aniversari de la meva millor amiga, la Laia. Si sóc sincer no sé ben bé que dir, així que: Moltíssimes felicitats! Espero que poguem gaudir d'aquesta amistat sempre, sempre, i que en tot moment ens poguem donar suport mutuament, com sempre hem fet i que sempre ens ha anat tant i tant rebé!



Dir també, que ens espera un gran, gran estiu per endevant, plens de projectes, videoclips i fotosessions chungues pels terrats, les xerrades  profundes i filosòfiques a les dues de la matinada, i perquè no dir-ho també, les menys profundes. Pel carinyu, per l'amistat, la confiança que em tens i em demostres, sempre acudeixes a mi quant hi han problemes o ets sents malament, i això, no té preu. Ets genial i ho saps, com també saps que aquí tens un amic que t'ajudarà en tot el que calgui. Moltes gràcies per la teva amistat, i per molts anys! Moltes felicitats Laia!

dimecres, 8 de juny del 2011

La petita i entranyable Aina: Tornar a conèixer a l'Aina

L'àvia Enara es va alegrar molt de veure'ns, es va alegrar, i alhora tranquilitzar, pensava que ens havia passat alguna cosa, que trigavem massa en arribar i no, simplement ens havíem perdut. Inmediatament ens va fer passar i fins i tot ens volia donar de dinar, ja sabeu com són les àvies de patidores, però nosaltres ja haviem dinat. No podia reprimir l'alegria de ser allí, ni tampoc les ganes de veure a l'àvia, però faltava algú, la persona més important en tota aquesta història: la nostra cosina Aina. La nostra àvia ens va comentar que avui justament tenía partit de pilota basca, el seu esport preferit, a Sant Sebastià, justament d'on veníem (que cruel és el món) i que l'Aina havia fet tot el possible per apurar una mica de temps abans no marxès. Ens estava esperant. Em vaig emocionar. Tant la Mar com jo ens vam mirar als ulls i sabíem perfectament el que faríem aquella tarda, aniriem a veure a la nostra cosina.

I dit i fet, aquest cop cap a la capital vàrem anar un xic més còmodes, per dir-ho d'alguna manera, un Renault 5 no és el cotxe somiat, però abans que perdre't en bus, crec que valia la pena. Ens hi va portar la meva àvia, que està gran però per conduir encara li queda corda. Ens vam acostar al pavelló on tenia el partit, i una monior de gent recorria els voltants, jo em preguntava si tant important era el partit de l'Aina, i no. No és que no fós im portant, sinó que hi havia partit de futbol a l'estadi del costat i allò estava a petar, vaja. Tot i això, al pavelló hi vam arribar d'hora, just per veure calentar a l'Aina. La Mar, amb el seu ja característic ímpetu i efusivitat la cridà des de la grada, crit al qual m'hi vaig unir jo també amb més efusivitat que ma germana i tot. L'Aina es va girar, i qüasi donant un bot d'alegria ens va  tornar el gest amb un gran somriure, i movent la mà a banda i banda amb molta rapidesa. El partit va començar a l'hora prevista, avui l'Aina s'enfronta a unes noies d'Orio, i jo intento gaudir, i alhora entendre de que va el joc, mentre la meva àvia em va ajudant i dient de que va tot en tot moment. Al final del partit, el marcador era clar: 22 a 14 a favor de l'Aina, tot va anar com tothom s'esperava, apuntava maneres per trionfar, tothom ho creia.


En acabar el partit la vam estar esperant al vestíbul del pavelló mentre ella s’endreçava i sortia ja per anar cap a casa. L’àvia ens va explicar amb més profunditat el fet que la preocupava tant, i que la feia patir per la seva néta, i és que creia que a l’escola on va, i més en concret a la seva classe estava sent assetjada, tant física com psicològicament i de manera molt violenta a més. Va ser dir-nos això un altre cop, que em recorregués, per tot el cos, una sensació estranya, com una espècie de calfred difícil d’explicar. L'àvia ens va deixar molt preocupats. Ella afirmava que molts cops sentia que l'Aina, tancada a la seva habitació sempre deia coses com “em sento inferior a la resta”, o “no valc per a res”, “no tinc amb qui parlar”, o – i aquesta és pitjor – “no sé què faig en aquest món”. Va ser realment impactant aquell moment perquè mai havíem tingut un cas d’aquets tan al costat, i dir les frases que suposadament diu, doncs havia de ser un tema molt greu. Li vaig preguntar: - ¿però no té amigues? – Ella em va respondre que li quedava una, la Erika, que era l’unica amiga en qui podia confiar, que de fet la mateixa Aina li va aconsellar que no anés molt amb ella per por a que també fos assetjada. Li deia a la seva pròpia amiga que no anés amb ella perquè no la peguessin! Admirable, ambsolutament admirable.


Encara era d’hora, i l’Aina ja sortia. Com si fós l’àvia al matí també ens va saludar amb una expressió d’enorme felicitat, ens va abraçar a ma germana i a mi, als dos alhora. “Estàs feta tota una dona”, vaig dir-li. Però no era un ambient per parlar, els gestos parlaven per si sols, les abraçades, els petons les carícies. Ja tindriem temps de parlar, ja! I de sobte, per un moment, no semblava que tot allò que ens explicà l’avia anteriorment fos cert ja que en la seva cara s'hi dibuixava una expressió d'enorme felicitat, s'hi dibuixava un gran somriure descomunal que em deia tot el contrari. Vam estar xerrant una bona estona, si uns vint minuts mentre anàvem en cotxe, el temps que vam trigar a arribar a casa de nou. Teníem tantes coses que explicar-nos els uns als altres, que no sabíem ni per on començar. Ens vam estar tota l'estona intercanviant experiències, records i emocions fins gairebé quarts d’una de la matinada. Aquella nit sí que vaig dormir bé, i amb la satisfacció de conèixer altre cop l’Aina de sempre. L’Aina feliç.