Projecte fotogràfic iniciat durant el meu primer curs a Belles Arts, que comença a agafar forma. Viladecans és un projecte sobre el meu poble, i pretèn ser reflexe diari del paisatge urbà, però també de la gent que hi viu. Viladecans és un recull i selecció d'imatges amb la temàtica principal d'ilustrar, d'una manera diferent, d'una visió més personal sobre aquesta meva ciutat que tant estimo i de la qual m'hi sento tan arrelat i orgullós.
Castells: Allò que no es veu, forma part d'un projecte artístic posat en marxa durant el meu tercer curs a Belles Arts. Aquest projecte serveix per a que l’espectador prengui consciència de la vertadera magnitud d’una expressió de cultura popular tan espectacular i complicada com són els castells. D’una manera quasi didàctica es mostra la manera de fer, els passos, els noms, les posicions, com va formada la pinya. Com està format el folre o qualsevol altra part d’un castell. Els gràfics presentats, són els que es fan servir en el món dels castells per a la comprovació i correcta disposició del personal adequat a l’hora de ser realitzat el castell. Una cosa tant i tant quotidiana en el món dels castells, i desconeguda per la resta de gent que no hi entén, es fa pública, s’ensenya, es mostra, es dona a conèixer la tècnica castellera, els secrets, com es munten els castells, és com una petita guia per on començar a muntar els castells.
La idea de les gràfiques també sorgeix per la vistositat de les formes, són unes imatges potents i diferents, ja que descontextualitzades i en un primer moment no sembla referir-se a castells, i això li dona un plus més per fer-se llegible. La ajuda inestimable de la gràfica d’un castell al costat, li serveix de complement per a explicar el que vol dir que al cap i a la fi és la finalitat de la obra: mostrar a l’espectador com es fa un castell.
Aquest és un projecte que per a mi no està del tot complert, ja que la intenció es abarcar l’ampli món casteller. Evidentment en el món dels castells hi ha més construccions que les que s’ha presentat, i per a mi seria un al·licient, i un projecte més prometedor, incloure i realitzar plafons, com s’ha fet en la proposat, però de totes les construccions possibles en el món casteller. També una de les propostes era la creació in-situ a l’aula d’un castell on l’autor del projecte (jo) fos partícep de la construcció, però també la resta de persones properes a l’entorn on es realitzaria aquesta performance. Penso que seria un millor projecte a dur a terme en un futur.
De cara a la realització del projecte, aquest consta de set “pòsters” en tamany DIN A-3 agrupats en dos columnes de tres imatges, i cada pòster és un castell diferent, però alhora coetani amb el del seu costat. Aixi dons les imatges estan disposades de dos en dos, menys una construcció que es troba aïllada. Les parelles són:
Les construccions del dos: El Dos de set i el Dos de vuit amb folre.
Les construccions del tres: El tres de vuit i el Tres de nou amb folre.
Les construccions del quatre: El Quatre de vuit i el Quatre de nou amb folre.
La construcció que es queda sola és la del pilar de cinc, i és la primera que figura al projecte. Això és per un significat simbòlic, ja que la del pilar és la construcció bàsica, el “castell mare” de tots els altres, que tota colla ha de dominar abans de passar a cap una altra construcció. Ja que, en principi, si no es domina la tècnica del pilar, no es dominara la tècnica per fer altres castells.
A continuació us deixo amb les set imatges de la proposta del meu projecte casteller. Espero que algú hi pugui donar la utilitat que es mereix: Per a fer castells.
Si no recordo malament, ja fa prop d'un any que vam engegar aquest projecte amb il·lusió i amb moltes ganes de poder fer alguna cosa maca. Laia i jo posàvem en pràctica, setmanes d'especulació a que podríem fer pels nostres treballs de recerca i d'audiovisual respectivament. La veritat és que el resultat va ser fabulós, i que a dia d'avui encara estic molt i molt orgullós d'haver-ho tirat endevant, i d'haver comptat amb la participació d'aquestes grans persones. Aquesta entrada es a modo de recordatori, i se la dedico a ells, els veritables protagonistes d'aquesta fantàstica i emocionant història.
Projecte Audiovisual: Mi primera combustión.
Aquest és un projecte de video realitzat per Laia Colom i Joan Sánchez, que pretèn ésser un videoclip per a la cançó Mi primera combustión del grup català Love of Lesbian. Amb mitjans una mica precaris, però amb molta, molta il·lusió s'ha pogut tirar endevant. Amb tots vosaltres, Mi primera combustión.
Seis años después reapareces y hablando sola
resumes tu noria de vida en un solo café.
Y curado al fin, me permito el lujo de observar
tu pelo raro y creo que ahora fumas demasiado.
Y hablas como si te hubiera preguntado
de quién te vengabas todo el tiempo que yo estuve a tu lado.
Y aun no sé a qué diablos viene ahora tu llamada,
tiembla tu cuchara y eso nunca queda bien.
Di, di la verdad, llevas tiempo sin romper muñecos.
Pasados unos meses alguien me ajustó de nuevo
y queda un poco lejos cuando me incendiaste
y ya soplaron las cenizas, volaron las cenizas.
En aquest videoclip s'ha intentat captar tota l'essència de la lletra que desprèn aquesta cançó. Potser per ser una mica complexa dita lletra, s'ha hagut de recòrrer una mica a la literalitat en algunes escenes. Hem intentat realitzar una tasca senzilla però que a l'hora arribés a l'espectador d'una manera que es pugui entendre i compendre perfectament. Això és només un inici. Un projecte que ens ha servit tant a mi, com a Laia, per iniciar-nos una mica en aquest món. És només un primer vídeo, però de ben segur que no serà l'últim. Aquesta ha estat una gran experiència per tal de poder realitzar, en un futur no molt llunyà, altres manifestacions de caire audiovisual com aquest.
Vull donar les gràcies al petit, però fantàstic equip de rodatge. A la Sara i a l'Àlex, que tot i no ser actors, i no tanir gaire idea (exepte l'Àlex) han fet una feina fantàstica. Gràcies nois, sou els millors. A tot el personal del Café Central de Viladecans, sense ells no tindriem ni la meitat del videoclip, tot i que es podria haver fet en un altre lloc, aquell era perfecte, gràcies a tots. I ja per acabar, a la meva genial companya de "batallas", Laia. Ha estat un plaer realitzar aquet videoclip amb tu, i no dubtis que en seguirem fent molts més. Ets genial. I a tots aquells que sabíeu de l'existència d'aquest projecte o que tard o d'hora l'acabareu veient, moltíssimes gràcies a tots!
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.
L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 80. Dimecres, 30 de maig del 2007.
